Josep Carner. Si em vaga. Lleialtat

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure, 8 -

supervivent d’un cant remot. 8 a

Viuré amb la cella corrugada 8 -

contra les ires, contra el llot. 8 a

Viuré dreçant-me com un jutge, 8 -

només mirant, sense dir mot, 8 a

com la paret en el seu sòtol, 8 -

com una pedra en el seu clot. 8 a

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia(1957). Absència es un volum incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes son presents a la situació personal de Carner i els títols d’aquestes poemes retraten aquesta situació (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.

Pel que fa al poema Si em vaga..., es tracta d’un pariat format per quatre estrofes de dos versos cadascuna. Els versos son octosíl·labs d’art menor i amb rima consonant en els versos parells i lliure en els versos senars. Les dues primeres estrofes són la introducció a la situació que viu el poeta, i així dons, en la primera estrofa se’ns presenta com “un supervivent d’un cant remot”, es a dir, que ell es sent supervivent d’aquell passat joiós de la seva terra, i que mentre pugui aferrat a aquest passat. En la segona estrofa ens diu que viurà de mala manera, sense estar d’acord amb allò que esta passant i que seguirà malgrat les adversitats (“contra les ires, contra el llot”). En les dos últimes estrofes l’autor ens retrata l’actitud que ell ha pres davant aquesta situació retratada en les dues anteriors. Ell observarà, l’única opció que li queda es observar una realitat que no li agrada i es quedarà quiet veient-la passar des de la llunyania.  Les figures retòriques que cal destacar en aquest poema són la anàfora (Viuré, Viuré...), on podem comprovar la fidelitat de l’autor que, tot i sentir-se rendit per la situació, mai deixarà de viure i lluitar per Catalunya, tot i que les adversitats siguin dures ell “viurà”. Per altre banda trobem la comparació, en tota la darrera estrofa, comparant aquesta actitud d’observació amb elements immòbils com la paret o la pedra, i per últim, la metàfora que utilitza al referir-se a aquell  passat que ell havia viscut, sentint-se “supervivent d’un cant remot”.  El títol fa referència al primer vers del poema i també a aquesta voluntat de l’autor de seguir lluitant si encara pot o vol. Per últim, cal afegir que aquest poema, amb pocs versos esdevé una autèntica declaració de principis, s’hi apunta el contrast entre la fidelitat i la solitud i l’autoconvenciment des de la distància. L’autor critica una situació inabordable i tot presentat des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i un cant ja remots, d’una Catalunya que ja no es seva.

LLEIALTAT

El seny és esmussat, l’ull es desmenja 10 A

de l’esblaimat dibuix de l’aparent; 10 B

enllà de ma finestra indiferent 10 B

s’arroseguen les esmes d’un diumenge. 10 A

Que vanament aquell tapís no penja! 10 A

El cos suau, la cara resplandent 10 B

apaguen, en final desvagament, 10 B

la deesa que riu i la que es venja. 10 A

Ans que la nit final em sigui a punt, 10 C

al fatídic avui tombo la cara; 10 D

tan envilit, em sembla ja difunt. 10 C

I un nou esclat de fe m’anima encara, 10 D

i torno, cor batent, a la llum clara 10 D

per galeries del record profund. 10 C

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia(1957). Absència es un volum incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes son presents a la situació personal de Carner i els títols d’aquestes poemes retraten aquesta situació (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.

Pel que fa al poema Lleialtat, es tracta d’un sonet, format per dos quartets i dos tercets amb versos decasíl·labs i rima consonant d’art major amb el següent esquema mètric: A B B A/ A B B A/ C D C / D D C.  Els dos primers quartes ens presenten una realitat dolorosa. En la primera estrofa l’autor ens diu que es vol desentendre d’una realitat que ja no li ofereix res, el seu seny es reduït i la seva perspectiva es desentén de la realitat, una realitat que es un “esblaimat dibuix de l’aparent”, es a dir, deformada per aquest passotisme que ens vol fer entendre l’autor i també una realitat que, més enllà del punt on es troba l’autor ara (“ma finestra indiferent”) en temps passat va ser bona, en la que “s’arrosseguen les esmes d’un diumenge”, es a dir, on els coratges i virtuts del passat han quedat deformats.  En la següent estrofa ens segueix insistint en aquesta situació, afegint que no es una situació que s’hagi produït envà i que no afecti, sinó que totes aquelles coses bones que hi havia abans han desaparegut deixant pas allò dolent. Pel que fa als dos tercets, ens presenten altre cop l’actitud que prendrà l’autor davant aquesta situació. En el primer tercet ens mostra una actitud pessimista, de decaiguda davant la realitat, dient que abans de morir deixarà d’afrontar el destí i donarà per perduda la situació, que de tant dolenta que és ja no li troba sortida. En l’últim tercet arriba la conclusió del poema i el posicionament que pren l’autor definitivament, després de la decaiguda i de pensar que ja no val la pena seguir lluitant, ens diu que la fe torna a venir-li i torna a sentir esperança al pensar en aquell record, en les esmes d’aquell diumenge i en un passat al que ell no vol donar l’esquena. El títol d’aquest poema ve donat per la declaració de principis que l’autor torna a transmetre a través d’aquest poema. En base a l’última estrofa podem veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment de lleialtat cap a Catalunya. En el poema podem distinguir varies figures retòriques: personificacions (“seny esmussat”, “ull es desmenja”, “finestra indiferent”..), metàfores (“les esmes d’un diumenge”, “la nit final”), hipèrbatons (“al fatídic avui tombo la cara” “un nou esclat de fer m’anima encara...)...

Aquests dos poemes del volum d’Absència recollits a l’antologia reflecteixen la vivència d’exili de Carner i el seu malestar per  la situació de Catalunya, i tot i mostrar-nos una visió pessimista i amb un cert patetisme també ens mostra l’esperança i la fidelitat que sent cap a la seva terra.