MAR I CEL: Acte III

L’últim acte de l’obra s’inicia amb una conversa entre dos personatges que no havien intervingut fins el moment, en Guillem i en Roc, dos cristians que també eren captius i que comenten la disputa que s’ha produït fa poc al vaixell i com els cristians han assolit el domini del vaixell corsari. En Guillem vol ser capità i en Roc li dona suport, tot i que son conscients de que qui mana es en Carles. Per altre banda, els dos personatges també es fixen en Blanca, la qual esta situada davant la porta del camarot on està tancat en Saïd, aguantant la son i amb un punyal a la mà, amb el qual esta disposada a matar-se  si algú s’apropa a la habitació. En aquest moment es quan veiem la verdadera transformació de Blanca, ja que com ella mateixa diu, esta disposada a fer el que calgui per tal de salvar a en Saïd, definitivament esta enamorada d’ell i no pot evitar protegir-lo. Més tard apareix en Joanot per tal d’oferir-li a Blanca la salvació d’en Saïd, però la cristiana no vol escoltar-lo ja que el segueix considerant un renegat i també traïdor al seu amo. Finalment en Joanot aconsegueix fer veure a Blanca que ell vol sacrificar-se per en Saïd i donar la seva vida per ell, ja que es l’únic que mai li ha donat l’esquena.

Més tard també arriba Ferran per intentar convèncer a la Blanca de que abandoni, però ella es nega rotundament. Seguidament arriba en Carles, totalment abatut. Pare i filla mantenen una conversa en la que Carles primerament es mostra més calmat, ja que no acaba d’entendre quina es la situació, però al veure que la seva filla demana pietat per en Saïd  no pot evitar sentir una immensa ràbia i anar en contra de la Blanca. En aquest punt es on en Ferran actuarà a favor de la noia, i tot i fer-li mal l’amor que ella sent per en Saïd, intentarà calmar a en Carles i salvar a la Blanca. En Carles es incapaç de reconèixer els sentiments que la seva filla sent per l’arraix, i mana als soldats que entrin al camarot, però just en aquell moment s’obra la porta apareix en Saïd.

En Ferran es el primer que reacciona davant d’aquesta situació i li diu a en Guillem que faci cas a les seves ordres i serà capità. En Saïd surt del camarot per entregar-se i totalment derrotat, com un home valent que afronta el seu destí, i no entén la reacció dels cristians al veure que no el maten (ja que no te consciència del que està fent la Blanca). Finalment, veu el punyal que te la Blanca entre les mans i ho entén tot. Ell intenta que la Blanca li doni el punyal i poder morir per ella, ja que es conscient de tot el que està arriscant, però ella no vol. En Saïd acaba plorant després de dir-li a Blanca que ell es un home dolent que no mereix pietat, per tal que ella l’abandoni i protegir-la, i amb aquests plors el bàndol cristià queda sorprés, sobretot en Ferran, de la honestitat i el valor d’en Saïd.

En Carles ha de sortir a prendre l’aire ja que la situació pot amb ell i tots l’acompanyen. En aquell moment en Saïd i la Blanca es queden sols i es quan poden dir-se l’un a l’altre quins son els seus sentiments, uns sentiments que mai havien experimentat. Tots dos són conscients de les dificultats del seu amor, un amor impossible que tal com descriu en Saïd es semblant al mar i al cel que mai poden ajuntar-se, únicament en l’horitzó. Un cop els dos ja han acceptat la seva mort apareix la última esperança amb en Ferran, el qual prepara una barca per a que en Saïd pugui fugir, ja que estima a Blanca i sap que la seva salvació depèn de la d’en Saïd. Els dos protagonistes agraeixen això a en Ferran i s’acomiaden amb un petò i prometent tornar-se a veure i buscar-se. Però, un cop en Saïd es disposa a baixar per la corda apareix en Carles i dispara cap a ell. Blanca, al veure la intenció del seu pare s’interposa entre la bala i en Saïd i ella queda ferida. En Saïd la agafa i es llença al mar amb ella.

Personatges

Saïd

En aquest tercer acte, l’actitud d’en Saïd no varia respecte al segon, ja que continua sent aquell morisc que protegeix a la Blanca i de vegades, pren una actitud més revolucionaria però amb la tranquil·litat i la bondat que li transmet la captiva, canvia el seu parer.

Podem veure la protecció que sent per la Blanca quan li nega l’opció a morir per ell i la incondicionalitat que apareix per l’amor que sent per la cristiana.

Tot i que, si que podem veure un Saïd més intens en sentit amorós, un Saïd que ha perdut la por per tot i que desitja satisfer la seva ànima amb l’amor de la Blanca. Per a ell deixa de tenir importància la religió ja que li declara el seu amor incondicional, el qual supera aquesta religió que els distancia, els déus que posseeixen i tots els sentiments mai presenciats en cels i terres.

Finalment, de la mateixa manera que la Blanca dóna la seva vida per ell, ell mostra tots aquests sentiments vers la cristiana, abans anunciats, donant-li també la seva vida.  

Blanca

La Blanca, en aquest tercer i últim acte, continua mostrat els seus sentiments reals, deixant de banda la religió cristiana, la qual havia sigut per ella el principal pilar de la seva vida. Després de protegir en Saïd en el segon acte de la seva mort, ara continua mostrant-li la seva fidelitat, ja que no consent separar-se de la vora d’on es troba el captiu Saïd, tot i que continua enfrontant-se als fonaments de la religió i a l’opinió del seu pare. La cristiana, demana clemència al seu pare, però l’acte, resulta en va, i això la porta a seguir amb els seus pensaments.

Al final d’aquest tercer acte, coneixem una Blanca molt més emotiva, més sincera i clara amb en Saïd, que finalment aconsegueix convèncer al seu cosí Ferran per què els ajudi a escapar i poder viure l’amor que ha sorgit entre tots dos. Però l’acte no sortí bé, i finalment, la Blanca tornà a mostrar aquest amor tan intens pel Saïd donant la vida per ell.

Carles

De nou podem veure un Carles sense evolució, que continua amb els seus pensaments ferms cap a la religió cristiana, sense tenir present els sentiments de la seva filla.

En un primer moment el Carles, pensa que s’ha filla es penedeix del seu acte de protecció al morisc i continua fidel a la seva religió, però més tard s’adona de que no es així i que els seus sentiments cap en Saïd són encara més ferms. Això el porta a mostrar de nou la seva ira, sense pensar per un moment en la Blanca.

Finalment decideix actua portant al Saïd al seu desenllaç, però la seva acció no surt com ell desitjava, sinó que la que mort és la seva filla, la qual dona la vida pel musulmà.

Ferran

En aquest tercer acte, podem veure un Ferran que ja es coneixia des del començament, però que no havia mostrat tant la seva bondat i la fidelitat a ell mateix, als seus principis.

El Ferran parla amb la seva cosina, la qual s’obra i li explica els seus sentiments reals. Tot i que, ell està enamorat des de ben petit d’ella, la recolza i intenta ajudar-la en la mesura del que li es possible. És per aquest motiu, que decideix parlar amb el seu oncle i fer-li entendre que la seva forma d’actuar és errònia, ja que donant fi a la vida del morisc no aconseguirà res. A més, li mostra els seus pensaments, dient-li que ell ha provocat que la seva filla sigui així, ja que li va treure tota la llibertat de més jove sense tenir present que, realment, ella no estava destinada al claustre i ara ha pogut trobar allò que l’omple la seva vida, i és que s’ha enamorat d’en Saïd.

Durant tot aquest tercer acte, podem veure com el Ferran intenta ajudar a la Blanca: la defensa del seu pare, intentant-li fer entendre la situació, evitant que els cristians ataquin en Saïd i finalment, mostra una forma per que tots dos, en Saïd i la Blanca, puguin fugir.

Joanot

En Joanot en aquest tercer acte i tot haver alliberat els cristians, continua sent fidel al seu capità i intenta salvar-lo, ideant un pla, que finalment no es porta a terme.

Tot i això, la Blanca no creu el que li diu, ja que un cop ja havia traït al cristianisme, i ara els seus companys musulmans per salvar als cristians. Però, veient el grau de fidelitat que assoleix en Joanot amb en Saïd, capaç de donar la vida per ell, es demostra que l’únic que portava buscant el renegat durant molt de temps era la comprensió d’ algú, i amb l’única persona que la troba es amb el capità morisc.

19: L’escena primera de l’acte tercer introdueix els personatges de Roc i Guillem, que encara no havien aparegut en l’acció dramàtica. Quin tipus de situació teatral plantegen aquests personatges? Quin efecte et sembla que provoca aquesta escena dins de la dinàmica de la tragèdia? Què en pensen, Roc i Guillem, de la figura tràgica de Blanca?

En Roc i en Guillem, formen part de la tripulació de cristians que havien estat captivats pels sarraïns. Aquests ens introdueixen en aquest tercer acte amb l’explicació del que succeí en la batalla amb els moriscos i com acabà aquesta, arribant així el present, a la situació en la que es troben. D’aquesta manera ens fa un resum de la situació i ens la presenta d’una manera més irònica.

El diàleg entre els dos cristians permet donar més versemblança a l’obra, ja que permeten veure com es desenvolupa l’obra des de diferents estats socials i mostrant diversos punts de vista d’una mateixa situació.

A més aquests dos tripulants mostren la seva opinió respecte la situació i una visió diferent de la donada fins al moment, ja que són annexos a l’embolic o situació tràgica que se’ns presenta a Mar i Cel. Aquests ho fan des de un punt de vista ignorant, ja que no saben que succeeix realment i és per aquest motiu que s’estranyen molt més, que els que si tenen constància de la situació. De manera, que no comprenen les accions que pren la Blanca i és per aquest motiu que pensen que està boja o fins i tot, endimoniada, pel que fet de defensar a en Saïd.

20: Fixa’t en l’escena VII de l’acte tercer. És un moment dramàtic de gran intensitat en què Carles, Ferran i Blanca defineixen les seves posicions davant del conflicte creat. Quins són els arguments que utilitza cada personatge? Quins són els aspectes bàsics del conflicte religiós que es planteja?

En aquesta escena VII del tercer acte ens trobem davant d’un moment dramàtic, ja que Blanca segueix davant la porta del camarot on està Saïd per protegir-lo, i en aquell moment es troben Ferran, Carles i els soldats. Davant d’aquest conflicte trobem la postura més radical, que es la d’en Carles. El pare de Blanca manté el mateix odi cap als moriscos que al principi de l’obra i no pot suportar la idea de perdonar-li la vida a en Saïd, és incapaç d’acceptar els sentiments de la seva filla i segueix pensant que és un pecat imperdonable tot lo que Blanca esta fent. Per altre banda, trobem la postura d’en Ferran, el qual ens demostra ser un personatge més comprensiu i es el que s’encarrega de frenar a en Carles en moltes ocasions i intentar que aquest entri en raó, a més, també intenta fer-li veure a en Carles que l’actitud de Blanca es comprensible, ja que ella no estava feta per ser posada en el convent. Per últim, tenim la postura de Blanca, la qual es capaç d’enfrontar-se a les idees del seu pare i lluitar per allò que desitja, en Saïd. Ella confessa no poder parar de pensar en el seu amor i es conscient de que es un pecat però segueix volent-ho i no abandonarà mai a en Saïd, ja que ella veu com es un bon home.

A més, en aquesta escena seguim trobant el conflicte religiós que apareix al llarg de l’obra. Primerament, trobem la postura d’en Carles, el qual pensa que l’ànima de la seva filla ha estat corrompuda i que ha comés un Sacrilegi terrible al enamorar-se d’un morisc que no segueix la seva pròpia religió. Ferran troba comprensible l’actitud de Blanca ja que pensa que ella no ha nascut per entrar al convent i que el seu pare i la fe han estat retenint els seus sentiments durant molt de temps, fins que ha arribat el punt en el que han estellat. Per últim, Blanca, la qual durant tota l’obra es conscient de que aquest sentiment cap a Saïd es un pecat, ara arriba a la conclusió de que encara que sigui un pecat això que sent no vol deixar de sentir-ho, i afegeix que si cal s’emportarà a en Saïd al cel amb ella, i que si no el deixa entrar Déu que ella també marxarà i es quedarà resant a la porta.