Josep Carner. Bestiari. El fènix. Les formigues

BESTIARI. JOSEP CARNER

Les formigues i El fènix corresponen a un mateix volum: Bestiari (1964). Aquest volum correspon a la última etapa de la poesia de Carner, després de publicar Poesies (1957). És un simple afegit i és poc valorada dintre de les seves obres.

És un volum de cent cinquanta-quatre poemes en els quals apareixen els animals ordenats alfabèticament: de les abelles fins a la zebra.

En aquest volum els animals esdevenen la forma de pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. Per arribar a això, utilitza el joc de paraules, la dicció i els recursos retòrics.

L’objectiu de Carner, per tant, és fer arribar un missatge mitjançant al·legories amb animals.

EL FÈNIX

La gent antiga d’Egipte    7 -

em creia l’ocell més bell,   7a

el que mai no moriria,   7-

el sol mateix, fet ocell.   7a

Qui-sap-la gent m’invocava   7-

en un temple tot daurat;   7b

ells deien: - Si mor un dia,   7-

tornarà ressuscitat-.   7b

Mai ningú pogué sotjar-me   7-

ni topar-me en un cantó;   7c

i és que s’havia fet córrer   7-

que era existent, i no en só.   7c

Ara m’esmenta un poeta  7-

quan ja no es parla de mi.   7d

Potser jo, si us el creguéssiu,   7-

arribaria a existir.   7d

El fènix és un poema format per quatre estrofes de quatre versos heptasíl·labs.

La rima és consonant en els versos parells i lliure en els versos senars.

El jo poètic és presentat com el fènix. És un jo poètic intel·lectualitzat i de ficció. En l’ultima estrofa podem veure com Carner parla en tercera persona d’ell mateix, com el poeta que l’esmenta. Ambdós aspectes, són trets característics de l’autor.

La primera estrofa parla del fènix com un ocell immortal i que ha existit sempre. En l’últim vers d’aquesta estrofa apareix una metàfora d’aquest ocell amb el sol, com allò etern, que ha existit sempre.

En la segona estrofa parla de la llegenda de l’au fènix. Aquesta explkica que l’ocell quan moria podia renéixer de les seves pròpies cendres.

En la següent, la tercera, el Fènix explica que mai ningú l’havia pogut veure però com parlaven d’ell, el tenien present i així el feien viure.

I per finalitzar, a l’última estrofa Josep Carner continua el joc de paraules. Explica des del jo poètic de l’au fènix que ara que ja no parlen d’ell, que no mantenen viva la seva essència, Josep Carner, en la figura del poeta, el recorda i aquest record produeix de nou que l’essència del fènix torní a existir.

Carner estableix en el poema una relació entre la poesia i la realitat. El fènix existeix perquè es creat pel poeta, per tant, el fènic encara té possibilitats d’aconseguir el seu gran desig, que no és altre que el d’existir, gràcies al poeta i a la seva literatura que fa arribar de nou, el record a la gent.

Aquest poema es pot interpretar en l’àmbit humà com el fet que els éssers quan parlem d’un fet, el tenim present, per tant el recordem, però a mesura que transcorre el temps, determinats fets o aspectes s’obliden i, per tant, es perden, de la mateixa manera que el record que provoca l’existència de l’au fènix.

LES FORMIGUES

-Més que molta gent que tresca,   7-

som poble civilitzat;   7a

sota terra o entre fustes  7-

vivim en comunitat.   7a

Als mascles se’ls veuen ales,   7-

prestigis poc duradors;   7b

d’ales gaudeixen les reines…   7-

fins que ja se’ls hagin fos.   7b

En terra com entre fustes,   7-

duent ales o minvats,   7c

som, en lloc d’incerta colla,   7-

països organitzats;   7c

tenim –bo i dissimulant-ho   7-

als estúpids, als dolents-   7d

col·legis per a xicalla   7-

I magatzem d’aliments.   7d

Si hi ha sol, fem passejades   7-

i, si plou, restem al cau:   7e

no podríem viure sense   7-

terra amiga ni cel blau.   7e

El fènix és un poema format per cinc estrofes de quatre versos heptasíl·labs.

La rima és consonant en els versos parells i lliure en els versos senars.

En la primera  estrofa el jo poètic explica la manera en la que viuen les formigues, les quals viuen en comunitat, com un poble. Respecte els ésser humans, podem comprovar que la manera de viure és la mateixa, en civilitzacions.

En la segona estrofa parla dels diferents tipus de formigues que hi ha: els mascles, els quals tenen ales, les quals no duren per sempre. La relació que es pot estimar en l’àmbit humà d’aquest aspecte és la possessió i  carència de llibertats, d’ales, en alguns moments. També fa esment de les formigues reines, les quals en algun moment també perden aquestes ales, de la mateixa manera que hi ha homes poderosos, importants que en un determinat moment de la seva vida deixen de ser-ho.  Aquesta poca durabilitat de les ales és expressada mitjançant una metàfora: “prestigis poc duradors”.

En la tercera estrofa explica com independentment d’on visquin i si tenen o no ales, és a dir, del tipus que siguin, formen part de la comunitat organitzada, fet que es pot transportar a l’àmbit de la condició humana, on cada persona és diferent però tots en formen part de la comunitat.

En la quarta estrofa torna a fer esment als diferents tipus de formigues, i en la seva interpretació de persones.

Finalment, la cinquena estrofa fa referència a les actituds que tenen les formigues davant el mal, que resten al cau, i el bon temps que surten a passejar. A nivell dels homes podem interpretar que mostra la forma en la que actuen davant els bons moments, avançant, i vers als mals moments, en els que es queden estancats.  

Aquesta estrofa finalitza mostrant la necessitat, tan per part de les formigues com per part dels homes, de tenir terra i cel per poder viure.

El tema del poema és la vida de les formigues com a metàfora de la dels ésser humans.