Marius Torres. En el silenci obscur...

En el silenci obscur…

“La musique souvent me prend comme une mer!”
Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes 12 (6+6) A
que tanca l'Univers en el meu esperit, 12 (6+6) B
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit, 12 (6+6) B
puja fins als estels el perfum de les roses.- 12 (6+6) A

Ella, divina música!, en el meu cor petit 12 (6+6) B
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses, 12 (6+6) A
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses, 12 (6+6) A
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit. 12 (6+6) B

Com les algues que avancen en el pit de les ones 12 (6+6) C
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones, 12 (6+6) C
jo vaig música endins, voluptuosament. 12 (6+6) D

I mentre el món es perd, adormit a la platja, 12 (6+6) E
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge 12 (6+6) E
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent. 12 (6+6) D

Aquest poema de Marius Torres es un sonet, 14 versos organitzats de manera clàssica, és a dir, dos quartets i dos tercets, d’art major i rima consonant en una estructura de: A B B A / B A A B / C C D / E E D. Els versos són alexandrins francesos, amb dos hemistiquis (6+6) i amb cesura.

Per començar, cal esmentar el significat de l’epígraf del inici del poema, la traducció del qual és: “La música em porta sovint com la mar!”. Es tracta d’un vers del poema “La música” de Les flors del mal, de Baudelaire. Aquest llibre és una recopilació de poemes del poeta francès, que marca el començament d’un nou moviment literari al segle XIX, el simbolisme, del qual Torres rep gran influència. El poema “La música” relaciona la sensació que li provoca la música amb el mar, al igual que fa Marius Torres en els tercets d’aquest poema.

En el primer quartet, l’autor descriu la situació en la que es troba, de nit i amb els ulls tancats, i la sensació que la música li provoca, capaç de fer-li cabré la immensitat dins seu (l’Univers) . En l’últim vers d’aquest primer quartet trobem  la correspondència de música=rosa, típica en la tradició simbolista, per lo que podem veure que Torres relaciona “el perfum de les roses” amb la sensació que li provoca aquesta música, pujant “fins als estels” de l’Univers que la música mateixa fa cabre dins seu.  En el segon quartet, el poeta continua idealitzant aquesta música, divinitzant-la, i torna a fer referència a la grandesa d’aquesta comparada amb l’esperit i el cor de l’autor, però tot i aquesta diferència de grandesa, la música es capaç d’entrar al seu cor i el trasllada a un món metafísic, lluny del món real (dels Nombres i les Coses) i no tant sols li provoca satisfacció, sinó que es capaç de fer-lo arribar a oblidar la situació dolenta que ell viu, el porta fins l’oblit. En aquests dos quartets podem observar la situació general, allò que ell sent al tancar els ulls i escoltar la música. A continuació, en els tercets, trobem la relació directa amb l’epígraf del poema, ja que compara la relació que aquesta música li produeix amb el mar. En el primer tercet trobem la relació que l’autor estableix entre la música i els ritmes del mar i les ones, i en l’últim tercet contraposa el món real (la platja),  que es perd i s’allunya d’ ell, amb el món on la música el transporta, el fons del mar. Aquest fons del mar és símbol d’immensitat, com la música, que a l’escoltar-la es transportat a aquest món aïllat al qual fa referència durant tot el poema.

En el poema trobem diferents figures retòriques, com sinestèsies (“silenci obscur”), metàfores (“el perfum de les roses”), hipèrboles (“fa cabre l’infinit”), comparacions (“Com les algues que avancen...”), i personificacions (“el món es perd”).

Per tant, aquest poema reflecteix la sensació que li produeix al “jo líric” la concentració del seu esperit en la música, un dels temes més importants de la poesia de Marius Torres.