Marius Torre. El combat dels poetes

EL COMBAT DELS POETES

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts 12 (6+6) A
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer, 12 (6+6) B
en el combat obscur per la nostra remença 12 (6+6) B
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç. 12 (6+6) A

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa 12 (6+6) B
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç 12 (6+6) A
i paga, sota els dits implacables i forts, 12 (6+6) A
el vol de les sagetes amb la seva sofrença. 12 (6+6) B

Com més dur serà el braç i més potent el puny, 12 (6+6) C
els àgils projectils arribaran més lluny 12 (6+6) C
i serà més daurat el vi de la victòria. 12 (6+6) D

I del nostre esperit, distès igual que un arc, 12 (6+6) E
els versos volaran amb un impuls tan llarg 12 (6+6) E
que es perdran en el cel inútil de la glòria. 12 (6+6) D

Aquest poema te la mateixa estructura mètrica que l’anterior, es tracta d’un sonet, 14 versos organitzats de manera clàssica, és a dir, dos quartets i dos tercets, d’art major i rima consonant en una estructura de: A B B A / B A A B / C C D / E E D. Els versos són alexandrins francesos, amb dos hemistiquis (6+6) i amb cesura.

El combat dels poetes presenta el tema de la lluita del poeta en l’acte de creació artística, per tant podem veure la concepció poètica de l’autor com un combat en el que hi ha una identificació de l’anima o esperit amb “la corda dolorosa que es torç” i paga, amb el seu sofriment, el “vol de les sagestes”, la culminació de tot l’esforç.

A l’inici del poema trobem l’epígraf de Joan Sales, “Què esperes, esperit distès igual que un arc?”. Marius Torres va conèixer a Joan Sales a través de la seva amiga del sanatori, Mercè Figueres, ja que era company de treball de la seva germana Esperança, a les oficines d’ensenyament de català a la Generalitat, era escriptor, traductor i editor. Joan Sales i Marius Torres  es coneixen a primers de desembre de 1936. Tenen poques ocasions de  compartir converses, però mantenen una intensa relació epistolar, un dels principals temes de la qual és la creació poètica (tema que apareix en aquest poema) i, més en concret, els comentaris de l’obra de Marius Torres. Les opinions de Joan Sales seran de gran ajut en el procés de creació de l’obra de Marius Torres, serà per tant, la persona que impulsa a Torres en aquesta creació i fa conèixer la seva poesia. En aquest epígraf de Joan Sales, trobem una pregunta retòrica que fixa la imatge de tot el poema, i en la que trobem la resolució en l’últim tercet. Fa referència a les expectatives de l’esforç de la creació artística, a què esperen els poetes al escriure les seves obres.

En el primer quartet es dirigeix als poetes, comparant-los amb l’arquer que s’aixeca entre els morts en un combat i que segueix lluitant per la salvació. En aquest primer quartet ja trobem alguna de les analogies que apareixen a lo llarg del poema, com “tibar l’arc” que es refereix a treballar la llengua. En el segon quartet  segueix dirigint-se a aquests arquers o sagitaris, es a dir, als poetes. En aquest cas els hi diu que “dobleguin la seva ànima”, volent dir que extreguin els seus estats interiors en el moment de crear la poesia. En els últims tres versos del segon quartet trobem la relació que hi ha entre l’esforç del sagitari en agafar l’arc i tibar les cordes amb l’esforç del poeta en la creació artística. El tema de l’esforç te una gran importància per l’autor, ja que en el propi combat de Marius Torres per la creació artística apareix el paper fonamental de la forma en el pas d’un document privat (on pots expressar igualment els teus sentiments com en la poesia) a una obra artística pel públic. Per tant, per l’autor, la obra artística s’aconsegueix amb esforç, tal i com ho reflexa amb aquests arquers i sagitaris dels dos primers quartets. En aquest segon quartet també trobem un seguit d’analogies, com poden ser els “sagitaris damnats”, referint-se a l’esforç de la creació i la recerca d’objectius d’aquests poetes, “doblegar l’ànima”, referint-se a extreure els estats interiors, i la “corda” es refereix a l’anima. Per tant, en aquests dos quartets trobem la presentació general que fa l’autor de la seva concepció de la creació poètica, referint-se a poetes com arquers que s’esforcen.

En els dos tercets trobem la resolució dels dos primers quartets, es a dir, que és allò que succeirà si es treballa amb aquest esforç esmentat. En el primer tercet el poeta ens diu que quanta més força i esforç tinguin els arquers en llençar els seus projectils més glòria aconseguiran, es a dir, que quant més esforç tinguin els poetes els seus versos (=projectils) tindran més transcendència i aconseguiran “el vi de la victòria”. Aquest vi de la victòria fa referència a la beguda que es donava als antics guerrers  al guanyar una lluita, i per tant, a la glòria de la obra d’un poeta, es a dir, al reconeixement d’aquesta obra per part del públic. En l’últim tercet trobem la culminació de tot el poema, en el primer vers hi ha una relació directe amb l’epígraf, on apareix el concepte “d’esperit distés igual que un arc”, es a dir, l’esperit preparat que ha seguit l’esforç esmentat anteriorment, aconseguirà fer volar aquests versos. Però, després de tot el poema en el que l’autor insisteix amb aquesta preparació i esforç i promet aquest “vi de la victòria”, ens trobem amb l’últim vers del poema que fa un trencament del desenllaç de tota la situació, dient que aquests versos es perdran en “el cel inútil de la glòria”, es a dir, que aquest “cel de la glòria” en el que s’haurien de perdre seguint el sentit comú del poema, es transforma amb un “cel inútil”, ja que un cop el poeta no hi es, per molt que la seva creació sigui present, ell no hi serà i per tant aquesta posteritat, eternitat i el passar a la història deixen, d’alguna manera, de tenir sentit. Per tant trobem una resolució de la inutilitat del “cel de la glòria”.

Aquest poema exemplifica dos trets essencials del discurs líric del poeta. En primer lloc presenta una estructura analògica com a eix vertebrador, en la que apareix un joc d’analogies, relacionant els poetes amb arquers, la corda amb l’ànima, els projectils amb versos, doblegar l’anima amb extreure estats interiors i tibar de l’arc amb treballar la llengua. En segon lloc trobem l’ús del llenguatge dels sentits en forma d’imatges sensuals, sobretot visuals, es a dir, que crea escenes a partir d’imatges visuals: poeta arquer dreçant-se entre els morts, tibant el braç i fent volar els projectils.  A més, en el títol podem també percebre el sentit del poema, amb la paraula combat l’autor es refereix a la lluita per la creació artística dels poetes. El motiu de l’elecció del combat també el trobem amb la seva situació personal, l’esperit bèl·lic subjacent en el clima de la guerra civil, i el propi combat personal contra la malaltia.

En el poema trobem comparacions (“Poetes, com l’arquer...”), tot un seguit d’analogies ja esmentades i hipèrbatons (“els àgils projectils arribaran més lluny”). Per últim cal esmentar el tòpic literari que apareix en l’últim tercet del poema i per tant en la resolució, que es el tòpic de l’Ubi sunt? És un dels tòpics literaris associats amb el tems, consisteix en una pregunta retòrica que fa referència al destí dels grans personatges del passat que han mort. Es vol destacar el caràcter transitori de la vida humana i la vanitat de les coses d'aquest món, per tant podem relacionar-ho amb el significat de l’últim tercet, ja que “el cel inútil de la glòria” fa referència a allà on van les obres reconegudes dels poetes     que s’han esforçat però que en realitat amb el temps i la mort no tindran cap sentit per a aquests poetes.