miércoles, 28 de noviembre de 2012

Josep Carner. Bestiari. El fènix. Les formigues


BESTIARI. JOSEP CARNER

Les formigues i El fènix corresponen a un mateix volum: Bestiari (1964). Aquest volum correspon a la última etapa de la poesia de Carner, després de publicar Poesies (1957). És un simple afegit i és poc valorada dintre de les seves obres.
És un volum de cent cinquanta-quatre poemes en els quals apareixen els animals ordenats alfabèticament: de les abelles fins a la zebra.
En aquest volum els animals esdevenen la forma de pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. Per arribar a això, utilitza el joc de paraules, la dicció i els recursos retòrics.
L’objectiu de Carner, per tant, és fer arribar un missatge mitjançant al·legories amb animals.

EL FÈNIX

La gent antiga d’Egipte    7 -
em creia l’ocell més bell,   7a
el que mai no moriria,   7-
el sol mateix, fet ocell.   7a

Qui-sap-la gent m’invocava   7-
en un temple tot daurat;   7b
ells deien: - Si mor un dia,   7-
tornarà ressuscitat-.   7b

Mai ningú pogué sotjar-me   7-
ni topar-me en un cantó;   7c
i és que s’havia fet córrer   7-
que era existent, i no en só.   7c

Ara m’esmenta un poeta  7-
quan ja no es parla de mi.   7d
Potser jo, si us el creguéssiu,   7-
arribaria a existir.   7d

El fènix és un poema format per quatre estrofes de quatre versos heptasíl·labs.
La rima és consonant en els versos parells i lliure en els versos senars.
El jo poètic és presentat com el fènix. És un jo poètic intel·lectualitzat i de ficció. En l’ultima estrofa podem veure com Carner parla en tercera persona d’ell mateix, com el poeta que l’esmenta. Ambdós aspectes, són trets característics de l’autor.
La primera estrofa parla del fènix com un ocell immortal i que ha existit sempre. En l’últim vers d’aquesta estrofa apareix una metàfora d’aquest ocell amb el sol, com allò etern, que ha existit sempre.
En la segona estrofa parla de la llegenda de l’au fènix. Aquesta explkica que l’ocell quan moria podia renéixer de les seves pròpies cendres.
En la següent, la tercera, el Fènix explica que mai ningú l’havia pogut veure però com parlaven d’ell, el tenien present i així el feien viure.
I per finalitzar, a l’última estrofa Josep Carner continua el joc de paraules. Explica des del jo poètic de l’au fènix que ara que ja no parlen d’ell, que no mantenen viva la seva essència, Josep Carner, en la figura del poeta, el recorda i aquest record produeix de nou que l’essència del fènix torní a existir.

Carner estableix en el poema una relació entre la poesia i la realitat. El fènix existeix perquè es creat pel poeta, per tant, el fènic encara té possibilitats d’aconseguir el seu gran desig, que no és altre que el d’existir, gràcies al poeta i a la seva literatura que fa arribar de nou, el record a la gent.
Aquest poema es pot interpretar en l’àmbit humà com el fet que els éssers quan parlem d’un fet, el tenim present, per tant el recordem, però a mesura que transcorre el temps, determinats fets o aspectes s’obliden i, per tant, es perden, de la mateixa manera que el record que provoca l’existència de l’au fènix.


LES FORMIGUES

-Més que molta gent que tresca,   7-
som poble civilitzat;   7a
sota terra o entre fustes  7-
vivim en comunitat.   7a

Als mascles se’ls veuen ales,   7-
prestigis poc duradors;   7b
d’ales gaudeixen les reines…   7-
fins que ja se’ls hagin fos.   7b

En terra com entre fustes,   7-
duent ales o minvats,   7c
som, en lloc d’incerta colla,   7-
països organitzats;   7c

tenim –bo i dissimulant-ho   7-
als estúpids, als dolents-   7d
col·legis per a xicalla   7-
I magatzem d’aliments.   7d

Si hi ha sol, fem passejades   7-
i, si plou, restem al cau:   7e
no podríem viure sense   7-
terra amiga ni cel blau.   7e

El fènix és un poema format per cinc estrofes de quatre versos heptasíl·labs.
La rima és consonant en els versos parells i lliure en els versos senars.

En la primera  estrofa el jo poètic explica la manera en la que viuen les formigues, les quals viuen en comunitat, com un poble. Respecte els ésser humans, podem comprovar que la manera de viure és la mateixa, en civilitzacions.
En la segona estrofa parla dels diferents tipus de formigues que hi ha: els mascles, els quals tenen ales, les quals no duren per sempre. La relació que es pot estimar en l’àmbit humà d’aquest aspecte és la possessió i  carència de llibertats, d’ales, en alguns moments. També fa esment de les formigues reines, les quals en algun moment també perden aquestes ales, de la mateixa manera que hi ha homes poderosos, importants que en un determinat moment de la seva vida deixen de ser-ho.  Aquesta poca durabilitat de les ales és expressada mitjançant una metàfora: “prestigis poc duradors”.
En la tercera estrofa explica com independentment d’on visquin i si tenen o no ales, és a dir, del tipus que siguin, formen part de la comunitat organitzada, fet que es pot transportar a l’àmbit de la condició humana, on cada persona és diferent però tots en formen part de la comunitat.
En la quarta estrofa torna a fer esment als diferents tipus de formigues, i en la seva interpretació de persones.
Finalment, la cinquena estrofa fa referència a les actituds que tenen les formigues davant el mal, que resten al cau, i el bon temps que surten a passejar. A nivell dels homes podem interpretar que mostra la forma en la que actuen davant els bons moments, avançant, i vers als mals moments, en els que es queden estancats.  
Aquesta estrofa finalitza mostrant la necessitat, tan per part de les formigues com per part dels homes, de tenir terra i cel per poder viure.

El tema del poema és la vida de les formigues com a metàfora de la dels ésser humans. 

Josep Carner. Si em vaga. Lleialtat


SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure, 8 -
supervivent d’un cant remot. 8 a

Viuré amb la cella corrugada 8 -
contra les ires, contra el llot. 8 a

Viuré dreçant-me com un jutge, 8 -
només mirant, sense dir mot, 8 a

com la paret en el seu sòtol, 8 -
com una pedra en el seu clot. 8 a

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia(1957). Absència es un volum incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes son presents a la situació personal de Carner i els títols d’aquestes poemes retraten aquesta situació (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.
Pel que fa al poema Si em vaga..., es tracta d’un pariat format per quatre estrofes de dos versos cadascuna. Els versos son octosíl·labs d’art menor i amb rima consonant en els versos parells i lliure en els versos senars. Les dues primeres estrofes són la introducció a la situació que viu el poeta, i així dons, en la primera estrofa se’ns presenta com “un supervivent d’un cant remot”, es a dir, que ell es sent supervivent d’aquell passat joiós de la seva terra, i que mentre pugui aferrat a aquest passat. En la segona estrofa ens diu que viurà de mala manera, sense estar d’acord amb allò que esta passant i que seguirà malgrat les adversitats (“contra les ires, contra el llot”). En les dos últimes estrofes l’autor ens retrata l’actitud que ell ha pres davant aquesta situació retratada en les dues anteriors. Ell observarà, l’única opció que li queda es observar una realitat que no li agrada i es quedarà quiet veient-la passar des de la llunyania.  Les figures retòriques que cal destacar en aquest poema són la anàfora (Viuré, Viuré...), on podem comprovar la fidelitat de l’autor que, tot i sentir-se rendit per la situació, mai deixarà de viure i lluitar per Catalunya, tot i que les adversitats siguin dures ell “viurà”. Per altre banda trobem la comparació, en tota la darrera estrofa, comparant aquesta actitud d’observació amb elements immòbils com la paret o la pedra, i per últim, la metàfora que utilitza al referir-se a aquell  passat que ell havia viscut, sentint-se “supervivent d’un cant remot”.  El títol fa referència al primer vers del poema i també a aquesta voluntat de l’autor de seguir lluitant si encara pot o vol. Per últim, cal afegir que aquest poema, amb pocs versos esdevé una autèntica declaració de principis, s’hi apunta el contrast entre la fidelitat i la solitud i l’autoconvenciment des de la distància. L’autor critica una situació inabordable i tot presentat des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i un cant ja remots, d’una Catalunya que ja no es seva.


LLEIALTAT

El seny és esmussat, l’ull es desmenja 10 A
de l’esblaimat dibuix de l’aparent; 10 B
enllà de ma finestra indiferent 10 B
s’arroseguen les esmes d’un diumenge. 10 A

Que vanament aquell tapís no penja! 10 A
El cos suau, la cara resplandent 10 B
apaguen, en final desvagament, 10 B
la deesa que riu i la que es venja. 10 A

Ans que la nit final em sigui a punt, 10 C
al fatídic avui tombo la cara; 10 D
tan envilit, em sembla ja difunt. 10 C

I un nou esclat de fe m’anima encara, 10 D
i torno, cor batent, a la llum clara 10 D
per galeries del record profund. 10 C

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia(1957). Absència es un volum incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes son presents a la situació personal de Carner i els títols d’aquestes poemes retraten aquesta situació (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.
Pel que fa al poema Lleialtat, es tracta d’un sonet, format per dos quartets i dos tercets amb versos decasíl·labs i rima consonant d’art major amb el següent esquema mètric: A B B A/ A B B A/ C D C / D D C.  Els dos primers quartes ens presenten una realitat dolorosa. En la primera estrofa l’autor ens diu que es vol desentendre d’una realitat que ja no li ofereix res, el seu seny es reduït i la seva perspectiva es desentén de la realitat, una realitat que es un “esblaimat dibuix de l’aparent”, es a dir, deformada per aquest passotisme que ens vol fer entendre l’autor i també una realitat que, més enllà del punt on es troba l’autor ara (“ma finestra indiferent”) en temps passat va ser bona, en la que “s’arrosseguen les esmes d’un diumenge”, es a dir, on els coratges i virtuts del passat han quedat deformats.  En la següent estrofa ens segueix insistint en aquesta situació, afegint que no es una situació que s’hagi produït envà i que no afecti, sinó que totes aquelles coses bones que hi havia abans han desaparegut deixant pas allò dolent. Pel que fa als dos tercets, ens presenten altre cop l’actitud que prendrà l’autor davant aquesta situació. En el primer tercet ens mostra una actitud pessimista, de decaiguda davant la realitat, dient que abans de morir deixarà d’afrontar el destí i donarà per perduda la situació, que de tant dolenta que és ja no li troba sortida. En l’últim tercet arriba la conclusió del poema i el posicionament que pren l’autor definitivament, després de la decaiguda i de pensar que ja no val la pena seguir lluitant, ens diu que la fe torna a venir-li i torna a sentir esperança al pensar en aquell record, en les esmes d’aquell diumenge i en un passat al que ell no vol donar l’esquena. El títol d’aquest poema ve donat per la declaració de principis que l’autor torna a transmetre a través d’aquest poema. En base a l’última estrofa podem veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment de lleialtat cap a Catalunya. En el poema podem distinguir varies figures retòriques: personificacions (“seny esmussat”, “ull es desmenja”, “finestra indiferent”..), metàfores (“les esmes d’un diumenge”, “la nit final”), hipèrbatons (“al fatídic avui tombo la cara” “un nou esclat de fer m’anima encara...)...

Aquests dos poemes del volum d’Absència recollits a l’antologia reflecteixen la vivència d’exili de Carner i el seu malestar per  la situació de Catalunya, i tot i mostrar-nos una visió pessimista i amb un cert patetisme també ens mostra l’esperança i la fidelitat que sent cap a la seva terra.


MAR I CEL: Acte III

L’últim acte de l’obra s’inicia amb una conversa entre dos personatges que no havien intervingut fins el moment, en Guillem i en Roc, dos cristians que també eren captius i que comenten la disputa que s’ha produït fa poc al vaixell i com els cristians han assolit el domini del vaixell corsari. En Guillem vol ser capità i en Roc li dona suport, tot i que son conscients de que qui mana es en Carles. Per altre banda, els dos personatges també es fixen en Blanca, la qual esta situada davant la porta del camarot on està tancat en Saïd, aguantant la son i amb un punyal a la mà, amb el qual esta disposada a matar-se  si algú s’apropa a la habitació. En aquest moment es quan veiem la verdadera transformació de Blanca, ja que com ella mateixa diu, esta disposada a fer el que calgui per tal de salvar a en Saïd, definitivament esta enamorada d’ell i no pot evitar protegir-lo. Més tard apareix en Joanot per tal d’oferir-li a Blanca la salvació d’en Saïd, però la cristiana no vol escoltar-lo ja que el segueix considerant un renegat i també traïdor al seu amo. Finalment en Joanot aconsegueix fer veure a Blanca que ell vol sacrificar-se per en Saïd i donar la seva vida per ell, ja que es l’únic que mai li ha donat l’esquena.
Més tard també arriba Ferran per intentar convèncer a la Blanca de que abandoni, però ella es nega rotundament. Seguidament arriba en Carles, totalment abatut. Pare i filla mantenen una conversa en la que Carles primerament es mostra més calmat, ja que no acaba d’entendre quina es la situació, però al veure que la seva filla demana pietat per en Saïd  no pot evitar sentir una immensa ràbia i anar en contra de la Blanca. En aquest punt es on en Ferran actuarà a favor de la noia, i tot i fer-li mal l’amor que ella sent per en Saïd, intentarà calmar a en Carles i salvar a la Blanca. En Carles es incapaç de reconèixer els sentiments que la seva filla sent per l’arraix, i mana als soldats que entrin al camarot, però just en aquell moment s’obra la porta apareix en Saïd.
En Ferran es el primer que reacciona davant d’aquesta situació i li diu a en Guillem que faci cas a les seves ordres i serà capità. En Saïd surt del camarot per entregar-se i totalment derrotat, com un home valent que afronta el seu destí, i no entén la reacció dels cristians al veure que no el maten (ja que no te consciència del que està fent la Blanca). Finalment, veu el punyal que te la Blanca entre les mans i ho entén tot. Ell intenta que la Blanca li doni el punyal i poder morir per ella, ja que es conscient de tot el que està arriscant, però ella no vol. En Saïd acaba plorant després de dir-li a Blanca que ell es un home dolent que no mereix pietat, per tal que ella l’abandoni i protegir-la, i amb aquests plors el bàndol cristià queda sorprés, sobretot en Ferran, de la honestitat i el valor d’en Saïd.
En Carles ha de sortir a prendre l’aire ja que la situació pot amb ell i tots l’acompanyen. En aquell moment en Saïd i la Blanca es queden sols i es quan poden dir-se l’un a l’altre quins son els seus sentiments, uns sentiments que mai havien experimentat. Tots dos són conscients de les dificultats del seu amor, un amor impossible que tal com descriu en Saïd es semblant al mar i al cel que mai poden ajuntar-se, únicament en l’horitzó. Un cop els dos ja han acceptat la seva mort apareix la última esperança amb en Ferran, el qual prepara una barca per a que en Saïd pugui fugir, ja que estima a Blanca i sap que la seva salvació depèn de la d’en Saïd. Els dos protagonistes agraeixen això a en Ferran i s’acomiaden amb un petò i prometent tornar-se a veure i buscar-se. Però, un cop en Saïd es disposa a baixar per la corda apareix en Carles i dispara cap a ell. Blanca, al veure la intenció del seu pare s’interposa entre la bala i en Saïd i ella queda ferida. En Saïd la agafa i es llença al mar amb ella.



Personatges

Saïd
En aquest tercer acte, l’actitud d’en Saïd no varia respecte al segon, ja que continua sent aquell morisc que protegeix a la Blanca i de vegades, pren una actitud més revolucionaria però amb la tranquil·litat i la bondat que li transmet la captiva, canvia el seu parer.
Podem veure la protecció que sent per la Blanca quan li nega l’opció a morir per ell i la incondicionalitat que apareix per l’amor que sent per la cristiana.
Tot i que, si que podem veure un Saïd més intens en sentit amorós, un Saïd que ha perdut la por per tot i que desitja satisfer la seva ànima amb l’amor de la Blanca. Per a ell deixa de tenir importància la religió ja que li declara el seu amor incondicional, el qual supera aquesta religió que els distancia, els déus que posseeixen i tots els sentiments mai presenciats en cels i terres.
Finalment, de la mateixa manera que la Blanca dóna la seva vida per ell, ell mostra tots aquests sentiments vers la cristiana, abans anunciats, donant-li també la seva vida.  



Blanca
La Blanca, en aquest tercer i últim acte, continua mostrat els seus sentiments reals, deixant de banda la religió cristiana, la qual havia sigut per ella el principal pilar de la seva vida. Després de protegir en Saïd en el segon acte de la seva mort, ara continua mostrant-li la seva fidelitat, ja que no consent separar-se de la vora d’on es troba el captiu Saïd, tot i que continua enfrontant-se als fonaments de la religió i a l’opinió del seu pare. La cristiana, demana clemència al seu pare, però l’acte, resulta en va, i això la porta a seguir amb els seus pensaments.
Al final d’aquest tercer acte, coneixem una Blanca molt més emotiva, més sincera i clara amb en Saïd, que finalment aconsegueix convèncer al seu cosí Ferran per què els ajudi a escapar i poder viure l’amor que ha sorgit entre tots dos. Però l’acte no sortí bé, i finalment, la Blanca tornà a mostrar aquest amor tan intens pel Saïd donant la vida per ell.

Carles
De nou podem veure un Carles sense evolució, que continua amb els seus pensaments ferms cap a la religió cristiana, sense tenir present els sentiments de la seva filla.
En un primer moment el Carles, pensa que s’ha filla es penedeix del seu acte de protecció al morisc i continua fidel a la seva religió, però més tard s’adona de que no es així i que els seus sentiments cap en Saïd són encara més ferms. Això el porta a mostrar de nou la seva ira, sense pensar per un moment en la Blanca.
Finalment decideix actua portant al Saïd al seu desenllaç, però la seva acció no surt com ell desitjava, sinó que la que mort és la seva filla, la qual dona la vida pel musulmà.

Ferran
En aquest tercer acte, podem veure un Ferran que ja es coneixia des del començament, però que no havia mostrat tant la seva bondat i la fidelitat a ell mateix, als seus principis.
El Ferran parla amb la seva cosina, la qual s’obra i li explica els seus sentiments reals. Tot i que, ell està enamorat des de ben petit d’ella, la recolza i intenta ajudar-la en la mesura del que li es possible. És per aquest motiu, que decideix parlar amb el seu oncle i fer-li entendre que la seva forma d’actuar és errònia, ja que donant fi a la vida del morisc no aconseguirà res. A més, li mostra els seus pensaments, dient-li que ell ha provocat que la seva filla sigui així, ja que li va treure tota la llibertat de més jove sense tenir present que, realment, ella no estava destinada al claustre i ara ha pogut trobar allò que l’omple la seva vida, i és que s’ha enamorat d’en Saïd.
Durant tot aquest tercer acte, podem veure com el Ferran intenta ajudar a la Blanca: la defensa del seu pare, intentant-li fer entendre la situació, evitant que els cristians ataquin en Saïd i finalment, mostra una forma per que tots dos, en Saïd i la Blanca, puguin fugir.

Joanot
En Joanot en aquest tercer acte i tot haver alliberat els cristians, continua sent fidel al seu capità i intenta salvar-lo, ideant un pla, que finalment no es porta a terme.
Tot i això, la Blanca no creu el que li diu, ja que un cop ja havia traït al cristianisme, i ara els seus companys musulmans per salvar als cristians. Però, veient el grau de fidelitat que assoleix en Joanot amb en Saïd, capaç de donar la vida per ell, es demostra que l’únic que portava buscant el renegat durant molt de temps era la comprensió d’ algú, i amb l’única persona que la troba es amb el capità morisc.

19: L’escena primera de l’acte tercer introdueix els personatges de Roc i Guillem, que encara no havien aparegut en l’acció dramàtica. Quin tipus de situació teatral plantegen aquests personatges? Quin efecte et sembla que provoca aquesta escena dins de la dinàmica de la tragèdia? Què en pensen, Roc i Guillem, de la figura tràgica de Blanca?
En Roc i en Guillem, formen part de la tripulació de cristians que havien estat captivats pels sarraïns. Aquests ens introdueixen en aquest tercer acte amb l’explicació del que succeí en la batalla amb els moriscos i com acabà aquesta, arribant així el present, a la situació en la que es troben. D’aquesta manera ens fa un resum de la situació i ens la presenta d’una manera més irònica.
El diàleg entre els dos cristians permet donar més versemblança a l’obra, ja que permeten veure com es desenvolupa l’obra des de diferents estats socials i mostrant diversos punts de vista d’una mateixa situació.
A més aquests dos tripulants mostren la seva opinió respecte la situació i una visió diferent de la donada fins al moment, ja que són annexos a l’embolic o situació tràgica que se’ns presenta a Mar i Cel. Aquests ho fan des de un punt de vista ignorant, ja que no saben que succeeix realment i és per aquest motiu que s’estranyen molt més, que els que si tenen constància de la situació. De manera, que no comprenen les accions que pren la Blanca i és per aquest motiu que pensen que està boja o fins i tot, endimoniada, pel que fet de defensar a en Saïd.

20: Fixa’t en l’escena VII de l’acte tercer. És un moment dramàtic de gran intensitat en què Carles, Ferran i Blanca defineixen les seves posicions davant del conflicte creat. Quins són els arguments que utilitza cada personatge? Quins són els aspectes bàsics del conflicte religiós que es planteja?
En aquesta escena VII del tercer acte ens trobem davant d’un moment dramàtic, ja que Blanca segueix davant la porta del camarot on està Saïd per protegir-lo, i en aquell moment es troben Ferran, Carles i els soldats. Davant d’aquest conflicte trobem la postura més radical, que es la d’en Carles. El pare de Blanca manté el mateix odi cap als moriscos que al principi de l’obra i no pot suportar la idea de perdonar-li la vida a en Saïd, és incapaç d’acceptar els sentiments de la seva filla i segueix pensant que és un pecat imperdonable tot lo que Blanca esta fent. Per altre banda, trobem la postura d’en Ferran, el qual ens demostra ser un personatge més comprensiu i es el que s’encarrega de frenar a en Carles en moltes ocasions i intentar que aquest entri en raó, a més, també intenta fer-li veure a en Carles que l’actitud de Blanca es comprensible, ja que ella no estava feta per ser posada en el convent. Per últim, tenim la postura de Blanca, la qual es capaç d’enfrontar-se a les idees del seu pare i lluitar per allò que desitja, en Saïd. Ella confessa no poder parar de pensar en el seu amor i es conscient de que es un pecat però segueix volent-ho i no abandonarà mai a en Saïd, ja que ella veu com es un bon home.
A més, en aquesta escena seguim trobant el conflicte religiós que apareix al llarg de l’obra. Primerament, trobem la postura d’en Carles, el qual pensa que l’ànima de la seva filla ha estat corrompuda i que ha comés un Sacrilegi terrible al enamorar-se d’un morisc que no segueix la seva pròpia religió. Ferran troba comprensible l’actitud de Blanca ja que pensa que ella no ha nascut per entrar al convent i que el seu pare i la fe han estat retenint els seus sentiments durant molt de temps, fins que ha arribat el punt en el que han estellat. Per últim, Blanca, la qual durant tota l’obra es conscient de que aquest sentiment cap a Saïd es un pecat, ara arriba a la conclusió de que encara que sigui un pecat això que sent no vol deixar de sentir-ho, i afegeix que si cal s’emportarà a en Saïd al cel amb ella, i que si no el deixa entrar Déu que ella també marxarà i es quedarà resant a la porta.

MAR I CEL. II ACTE
Aquest segon acte s’inicià amb els sentiments de Joanot, el qual sentí pietat pels presoners cristians. D’altre banda a en Carles no li quedaven esperances i desitjà veure al seu nebot Ferran, a fi de demanar-li que després de la seva mort cuidés de la seva filla, Blanca. Però a la vegada, el vell cristià veu com aquesta té un tractament més proper cap als moriscos, tot i que, ella ho nega rotundament. Pel contrari, interiorment, la Blanca sent com flueix una connexió diferent amb en Saïd, fet que provocà en ella un fort sentiment de culpabilitat, i a la vegada por.
Seguint els desitjos de son pare, la Blanca, demanà a en Hassén la possibilitat de trobar-se amb el seu cosí. Fou aleshores quan Hassén li explicà que no trigarien en arribar a terra i allà, seria venuda. La por que la Blanca ja sentia fou accentuada amb la possibilitat de ser comercialitzada.
Més tard, Saíd prengué la decisió d’atorgar-li el segon lloc a en Joanot, ja que en Malek sentí molta ira cap els cristians. Però el renegat no acabà de veure-ho del tot clar, ja que sentia pietat per ells.
Saïd aprofità la situació per esbrinar quins eren els sentiments de la cristiana vers ell. Hassén li digué que la seva captiva tingué por. El patró dels sarraïns, sentí ira però ràpidament els seus sentiments foren contradictoris, fins al punt de sentir vergonya tan sols mirar-la.
Finalment, permeteren que en Ferran veies a la Blanca i al Carles. La captiva demanà al seu cosí que donés fi a sa vida, ja que no volia ser venuda, però tant el seu pare com el seu cosí no estigueren d’acord, però tot i això, en Ferran li prometé que si estigués en perill la mataria, de manera que ella besà la seva mà per agrair-li. En Saíd veié l’acte i la seva ira recorregué tot el seu cos, cridant a la resta de pirates per atacar als dos homes cristians, però en Joanot intentà evitar l’atac.  Més tard, tota aquella maldat que aparegué en Saïd fou apagada per la Blanca, que li mostra la realitat de la situació.
El capità veient com cada cop estaven més a prop de terra i pressentint el que passaria allà, decidí canviar de rumb, enfrontant-se, juntament amb Joanot, a la resta de tripulació. Aleshores, en Joanot aprofitant que alguns eren a baix, alliberà als cristians i començà una lluita entre els bàndols. Quan en Saïd s’assabentà, va intentar anar-hi però la Blanca ho evita.
Finalment, quan aconseguí anar-hi, els cristians s’havien fet amb la nau i foren a matar al capità musulmà, però la Blanca s’interposà al seu pare per evitar la mort del morisc que aconseguí mostrar-li el veritable amor.


Personatges

Saïd
Podem observar un gran canvi en l’actitud d’en Saïd respecte el primer acte. Al començar l’acte, després d’haver-li perdonat la vida a la Blanca, comença a dubtar dels seus sentiments cap a ella. Un cop en Hassèn li explica que ella no vol parlar-li, en Saïd es sent malament i comprova que no es una dona més. Comença a experimentar moltes sensacions contraries que el porten sempre a voler tenir a Blanca al seu costat. A partir d’aleshores totes les accions que pren el capità seran per afavorir a la captiva i assegurar el seu benestar, tot i que això li comporti problemes amb la resta de la tripulació. Accedeix a que la Blanca pugui veure a en Ferran, i després del malentès que el porta a pensar que ella esta enamorada d’en Ferran no pot evitar sentir ira i frustració. Podem veure també una actitud molt variant en la forma d’actuar d’en Saïd, ja que quan mira a Blanca tota la ira que sent s’esfuma i veiem com el personatge suavitza la seva manera de ser tant sols amb mirar-la. Durant l’escena també podem observar la por, cada cop més forta, que sent en Saïd al pensar en l’arribada a l’Alger i la venda de la Blanca a l’haren. A més, també varia la seva forma de governar el vaixell i fins i tot canvia al seu segon, en Malek, per el cristià renegat, en Joanot, ja que sap que aquest tractarà millor als cristians. Per tant, en Saïd es un dels personatges que més evoluciona en funció al primer acte, ja que a partir de la trobada amb la Blanca apareix un nou Saïd, tal i com ell mateix diu: “mes tu em matares: que en mi d’aquell Saïd no hi ha ni l’ombra!”, li diu en Saïd a la Blanca referint-se a la mort d’aquell Saïd del principi de l’obra, un personatge estricte i fred, i el naixement d’un nou Saïd, totalment entregat al seu amor per Blanca.

Blanca
Un dels personatges, juntament amb Saïd, que més canvis experimenta al llarg d’aquest segon acte. Blanc queda totalment descol·locada després de veure l’actitud d’en Saïd després que ella intentes matar-lo. No pot evitar pensar en ell d’una manera positiva, veient la seva bondat més que la part negativa, i això es un pensament que no pot evitar i que la tortura, ja que sap que fa malament i actua en contra de la seva fe. A més dels sentiments cada cop més forts cap en Saïd, la preocupació de la Blanca augmenta amb la notícia de que quan arribin a l’Alger ella serà venuda a l’haren i la idea de ser comercialitzada es superior a ella. Per aquest motiu li demana a en Ferran que la mati, ja que prefereix la mort al seu trist destí. Durant tot l’acte, Blanca es debat entre les seves dues realitats, aquell sentiment que li mana el cor i que es impossible d’evitar i per altre banda allò que li mana el cap i el sentit comú. Finalment, desprès d’observar l’actitud d’en Saïd cap a ella li es impossible no enamorar-se d’ell i deixar de veure la bondat que hi ha dins seu.

Carles
És un personatge que no evoluciona respecte el primer acte. Segueix tenint el mateix odi cap als moriscos i cada cop sent més ràbia cap a ells. No li agrada la idea de que la seva filla parli amb alguns membres de la tripulació, ja que pensa que ser amable amb ells es pecat. També segueix amb la mateixa por, l’arribada a l’Alger, i aquesta por s’accentua un cop coneix el destí que li espera a la seva filla. Per aquest motiu, totes les seves esperances segueixen ficades amb en Ferran, ja que es a l’únic a qui li confia la seguretat de la Blanca. 

Ferran
En aquest acte en Ferran segueix demostrant el seu amor cap a Blanca, i podem veure com es un home comprensiu i que l’únic que desitjà es el be per a la seva estimada, tot i no ser correspost. També manté un enfrontament contra en Saïd i es portat, juntament amb en Carles, ha ser assassinats, tot i que finalment gràcies a en Joanot, son salvats a temps.

Joanot
És un personatge que en el primer acte no te gran rellevància, i que en aquest segon acte serà molt important per al transcurs de l’obra. En la primera escena podem conèixer els orígens d’en Joanot. A causa de les infidelitats de la seva dona, en Joanot la va assassinar i va fugir de la condemna cap a l’Alger i per tant va passar a ser un renegat. En Saïd va acollir-lo a la tripulació però ell segueix sentint proximitat per els seus i durant aquest acte veurem un posicionament d’en Joanot al bàndol cristià, i de fet un posicionament molt important, ja que gràcies a ell els cristians podran assolir el control sobre el vaixell. Durant aquest acte, també passarà a ser el segon d’en Saïd, càrrec que ell no desitja ja que es contrari als seus principis. Finalment acabarà donant el pas definitiu, entregant les armes als cristians, per a que la batalla es produeixi dins del vaixell.

Hassèn
En Hassèn segueix sent el personatge més fidel a en Saïd, ja que tot i no entendre moltes de les actituds del capità i no estar d’acord amb les seves iniciatives ell segueix estant al seu costat i en contra de la sublevació a la que incita en Malek. És el personatge que manté més contacte amb la Blanca del bàndol morisc i és el que li dona la notícia de que passarà a formar part de l’haren. Durant les primeres escenes apareix com a missatger entre Blanca i Saïd, i tot i no saber quins son els sentiments que tenen l’un per l’altre, acaba notant canvis amb en Saïd i descobrint el seu amor per la cristiana.

Malek
És un personatge que a mesura que avança l’obra podem observar com la seva frustració i ira augmenten. No pot evitar sentir odi cap als cristians i demana a en Saïd de matar a en Carles. Cada cop esta més en desacord amb el capità fins que arriba el punt en el que en Saïd anomena a en Joanot el seu segon, traient-li el lloc a en Malek, i aquest acaba provocant una sublevació contra les ordres del capità.
Osman i Mahomet
Segueixen sent dos personatges secundaris de l’obra, els quals es posicionen amb en Malek durant la lluita, ja que no estan d’acord amb el canvi d’actitud d’en Saïd.

18:La lectura de l’escena XV de l’acte segon, en què es presenta un diàleg entre Saïd i Hassèn, ens permet veure uns personatges diferents a com els hem conegut fins ara. Explica i comenta l’escena, tot indicant aquests canvis que s’observen en la psicologia dels dos personatges.
En aquesta escena podem veure una relació totalment diferent a com els havíem conegut fins aleshores entre els dos personatges, a causa de l’estat d’ànim d’en Saïd. En Hassèn arriba per comunicar-li a en Saïd el malestar i les critiques que hi ha cap a ell en la tripulació, vol avisar-lo de les actuacions d’en Malek, però en Saïd es incapaç de parar atenció i no pot evitar expressar i exterioritzar els seus sentiments. Podem veure a un Saïd totalment desinhibit i amb una visió del món totalment positiva, malgrat el malestar general que li esta transmetent en Hassèn, ell segueix amb la seva actitud típica de persona enamorada. En Hassèn, per altre banda, observa l’actitud del seu capità i queda totalment sorprès, ja que observa el canvi rotund que aquest a fet. Tot i que no li diu res, i fins i tot pot sentir-se mes alliberat al parlar amb ell i dir-li les coses, per tant l’escena pren un clima de confidència entre els dos personatges, i on es demostra l’amistat i la fidelitat d’en Hassèn, a més del canvi absolut i definitiu d’en Saïd.

viernes, 5 de octubre de 2012


Mar i Cel: 1r acte

Aquest primer acte s’inicia a la cambra d’un vaixell de corsaris algerians, on la tripulació recorda el seu últim atac a un nabiu cristià. Els pirates comenten la seva victòria i els beneficis que han obtingut amb l’abordatge. Saïd, el capità del vaixell corsari, quedà ferit i manà a Blanca, la cristiana captiva, que li cures el braç. Aquest primer contacte s’accentuà quan Saïd s’assabentà del nom de la cristiana, el mateix que el de la seva mare. Més tard, Blanca es retrobà amb Carles, el seu pare també captiu. Pare i  filla recordaren l'atac dels pirates i es lamentaren de la seva sort, però seguiren creient que Déu estarà amb ells, ja que Blanca des de ben petita restà tancada en un convent de clausura.

Entre els cristians apareix també  Ferran, cosí de la Blanca, el qual li declarà el seu amor sorgit des de la infantesa. Davant d'aquesta declaració Blanca queda escandalitzada i no es capaç de concebre un fet com aquest. Més tard, Blanca es dirigí a fer la cura del braç ferit de Saïd, i fou en aquest moment quan el pirata relatà les seves experiències viscudes que el porten a actuar amb aquest odi envers els cristians. El pare de Saïd era morisc i la seva mare cristiana, tot i així la seva relació va ser ferma i lluitaran pel seu amor fins a trobar la mort, primer del pare i seguidament la de la mare, a mans de cristians tots dos. A més, en el moment de la mort de la mare, aquesta li fa prometre al seu fill venjança, cosa que marcarà en Saïd un únic objectiu.

En el moment en que Saïd relatà la seva història, Blanca no va poder evitat emocionar-se i unes llàgrimes caigueren per son rostre. Davant aquest fet, Carles s'horroritzà, ja que no entenia com la seva filla podia sentir compassió per l'home que els havia fet captius, i alhora Saïd també quedà estranyat de la reacció de la cristiana. Més tard, Blanca no podia parar de mortificar-se pensant en la seva culpa i decidí atacar-lo amb un punyal. Ja de nit, es dirigí al camarot d'en Saïd amb l'arma i es disposà a matar-lo. Just aleshores Saïd es despertà i la descobrí, però en contes d'atacar-la va provocar que Blanca continues amb la seva acció,  i en aquell moment ella no fou capaç.


Personatges

Saïd

És el capità del vaixell morisc i protagonista de l’obra juntament amb Blanca. Es presentat com a un personatge temut i criticat per la resta de la tripulació, ja que els altres pirates parlen a les seves esquenes, però també dona la imatge d'home dur i es respectat pels seus corsaris. Desprès de l'abordatge al vaixell cristià, Saïd quedà ferit a un braç i manarà a Blanca que el curi. No acaba de refiar-se de tots els membres de las seva tripulació, únicament confia amb en Hassèn. La imatge que tenim d'en Saïd a les primeres escenes es d'un pirata cruel i autoritari però un cop explica la seva història familiar es transforma en un personatge molt més humà i càlid, ja que es pot apreciar el dolor amb el que expressa aquests sentiments i s'entén la postura que pren davant la vida. El pare d'en Saïd era morisc i la seva mare cristiana, tot i la dificultat del seu amor aconsegueixen conviure i tenir un fill, tot i que acaben separant-se per la mort a mans de cristians. L'últim record que Saïd manté de la seva mare es quan ella s'estava morint i li deia que vengés als seus pares. A partir d'aquest moment trobem a un Saïd molt més sensible, que intenta aparentar un paper de capità autoritari i fer-se respectar, però que realment es preocupa, ja que quan la Blanca s'emociona al escoltar la història dels seus pares ell passa tota la nit preguntant-se el perquè d'això. Aquest canvi d'en Saïd podem apreciar-lo al final del primer acte, un cop la Blanca intenta assassinar-lo i ell sucumbeix, fent entendre que la seva vida tampoc te gaire sentit i que no li te por a la mort, tampoc ataca a la Blanca, deixant veure per primer cop els sentiments que després apareixeran.

Blanca

És tracta de la protagonista de l’obra juntament amb en Saïd. És una jove cristiana que ha estat captivada per uns corsaris. La seva infantesa no fou com la de la resta de noies. De ben petita, a més de patir la mort de la seva mare, fou tancada en una cel·la pel seu pare amb la finalitat de que seguís una vida pròxima a Jesús. I així fou. Quan els corsaris van abordar el vaixell on ella viatjava, juntament amb el seu cosí Ferran i el seu pare Carles, anaren cap a Barcelona per portar a la Blanca al convent de Carme perquè restes allà al costat de Déu. 
El fanatisme religiós del seu pare ha portat a la Blanca a tenir una fe sega en la seva religió. Però quan arribà al vaixell dels islàmics s’adonà d’una realitat diferent, d’un món que per a ella encara no existia, un món que li provoca l’aparició de sensacions mai viscudes; el menyspreu que sent per aquells pirates es fa present. Però totes les seves idees i sentiments religiosos es veuen frustrats quan en escoltar la història d’en Saïd, li fou impossible evitar sentir una forta compassió cap a aquell musulmà i emocionar-se.

Carles
És el pare de Blanca i capità del vaixell cristià. Té molt odi cap als pirates moriscos i no entén perquè ha arribat a la situació en la que es troba. És tracta d'un home molt creient, ja que totes les seves terres estan promeses a l'Església i a la seva filla la tanca en un convent des de petita. No es compadeix de la desgràcia que li succeeix a en Saïd i culpa a la seva filla de fer-ho, ja que en ell només veu a l'enemic i no a la persona. Carles es molt exigent amb el comportament de Blanca i la fa acatar totes les normes i ser fidel a la seva religió. A més, es un home molt ric que sap que un cop venut com esclau podrà pagar la seva llibertat, i que per tant tot el seu patiment va dirigit a la seva filla.

Ferran

És el cosí de la Blanca i el patró del vaixell cristià que ha estat atacat pels corsaris.
En Ferran ha estimat a la Blanca des de que eren infants i no està d’acord en que entri al convent, és per aquest motiu que intenta convèncer-la de que té una visió errònia de la religió i de que ha d’obrir-se al món.
És un homes valent, que s’enfronta en determinats moments als corsaris, i a la vegada assenyat i sincer.

Joanot

És un membre de la tripulació dels corsaris. En un primer moment en Joanot fou cristià però més tard rebutja la seva religió i els seu fonaments cristians. Els cristians que arriben al vaixell s’assabenten de que és un  un renegat, es a dir, que no accepta la religió cristiana i es perseguit a España per la Inquisició per el seu canvi de bàndol.

Hassèn

És un dels corsaris que forma part de la tripulació. És l’home de confiança de Saïd, l’admira, de la mateixa manera que admira els actes que porten a terme contra els cristians. Té un caràcter fort, difícil de tractar, ja que fins i tot en Ferran, després de parlar amb ell s’adona de que té un geni complicat, a més de la fidelitat que mostra cap al seu arraix, en Saïd. El capità sap que es de l'únic que pot fiar-se dins la tripulació, tot i que no el tracta com en Hassèn es mereixeria.

Malek

És un dels pirates de la tripulació, i en aquest primer acte el segon d'en Saïd, tot i que el capità no confia en ell. No s'entén amb en Saïd i el critica a les esquenes.

Osman i Mahomet

Són dos pirates moriscos que formen part de la tripulació. Són dos personatges secundaris que en ocasions donen suport a les opinions d'en Malek.