Canço a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels 12 (6+6) A
Fem
el mateix camí sota els mateixos cels. 12 (6+6) A
No
podem acostar les nostres vides calmes: 12 (6+6) B
ens
espera una terra de xiprers i de palmes. 12 (6+6) B
En
els meandres, grocs de lliris, verds de pau, 12 (6+6) C
sento,
com si em seguís, el teu batec suau. 12 (6+6) C
i
escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 12 (6+6) D
de
la font a la mar – la nostra pàtria amiga. 12 (6+6) D
Aquest poema fou escrit per Marius Torres al 1937,
moment en què ja portava un temps ingressat en el sanatori i havia tingut l’oportunitat de conèixer a
Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora de la sèrie que
rep el nom d’aquest poema, Cançons a
Mahalta. Aquesta sèrie juntament amb altres apareixen a partir d’una
indagació del autor en la seva pròpia vida emocional i moral.
El poema està format per quatre estrofes de dos versos,
és a dir, apariats els qual són alexandrins, de dotze síl·labes i que contenen
una censura a la meitat del vers.
La rima és consonant (AABBCCDD)
La primera estrofa del poema parla de dues ànimes, la
del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta
comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les
seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els
quals són paral·lels, fet que genera aquesta
impossibilitat d’unió i per tant, de l’amor impossible. Podríem pensar
que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen. A més, en aquest primer vers també apareix una
personificació corren les nostres ànimes
que fa referència a ells mateixos, a les seves vides.
En el següent vers afegeix que fan el mateix camí sota els mateixos cels, aquestes paraules les podem
identificar amb el fet que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la
mort.
En la segona estrofa torna a fer esment a la dificultat
d’unió de les seves vides a les que atribueix l’adjectiu de calmes promogut per la tranquil·litat que
envaeix tot el sanatori. A més, mitjançant el simbolisme amb una terra de xiprers i de palmes, fa
encara més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.
Respecte als xiprers, representen la mort, el final de
la vida i això té relació amb les vides de tots dos ja que són conscients de la
proximitat de la mort per la seva situació. Aquest simbolisme ve degut a que
els xiprers acostumen a estar en els cementiris. Les palmes tenen un sentit de
benedicció, ja que foren utilitzades en l’arribada de Jesús, que celebrem a les
processons de diumenge de Rams
Aquesta relació amb la mort la podem situar en dos
àmbits: en les vides de tots dos, com ja he comentat però, també, a nivell
general: per la quantitat de morts innocents a causa de la guerra civil.
En la tercera estrofa parla dels meandres que són les
voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu.
Aquests poden simbolitzar les voltes que fa la vida, el
seu trajecte. A això, el poeta afegeix colors com són els grocs de lliris, que
són les flors decadentistes per excel·lència, i verds de pau, que plasma el
verd com un color tranquil, que no excita com la tranquil·litat de les seves
ànimes. El poeta continua explicant el que sent i és el que segueix el seu
batec suau, és a dir, que d’alguna manera, tot i la impossibilitat de la unió
del seu amor, ell el sent.
La quarta i última estrofa té una forta relació amb la
tercera ja que continua explicant els seus sentiments. El poeta diu escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, amb
la seva aigua, parla d’ella, de Mahalta, dels seus sentiments que segueix
paral·lelament a l’autor i que també té inquietud per la dificultat d’aquesta
unió i per l’aproximació a la mort.
A l’últim vers mostra el transcurs que fa l’aigua: de
la font al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, per tant, i la
mar, on van a parar tots els rius i simbòlicament, totes les vides, és a dir, la mort.
Finalment, l’autor relaciona aquesta mar amb la nostra pàtria antiga, aquesta
identificació està relacionada amb la vida que tots dos junts deixen enrere,
tot el transcurs viscut fins al moment.
Podem identificar en el poema una relació entre
l’estructura externa i l’interna. Primerament, podem dividir el poema en dues
parts: les dues primeres estrofes plasmen la situació, relacionant el paisatge
amb els sentiments del poeta mitjançant els simbolismes. (a causa d’aquest
aspecte es podria considerar com una visió panteista, que consisteix en la
identificació del paisatge amb els sentiments) i una segona part que correspon
a les dues altres estrofes que mostren més intensament els sentiments del
poeta.
Seguidament, podem relacionar els aspectes formals amb
el contingut, ja que el reforça: la disposició dels versos alexandrins,
agrupats de dos en dos, és a dir, apariats, suggereix els curs paral·lel dels
rius, la imatge d’aquest amor impossible, és a dir, les vides i l’absència d’encavalcament subratlla el
ritme tranquil de les vides.
El poema està ple d’analogies, per tant, hi ha una
continua metàfora i una forta presència del simbolisme amb el riu i la vida i
la mort amb el mar, els xiprers...
El poema Canços a
Mahalta mostra la impossibilitat d’una relació amorosa i la impossibilitat
de viure junts.
En nom de Mahalta
té diverses interpretacions: d’una banda pot fer referència a una reina medieval
catalana, l’esposa del Comte d’Estopes, enterrada a la catedral de Girona, el
nom de la qual podia agradar al poeta per l’encís fònic i la seva puresa i
sonoritat d’acord amb aquest amor al que canta. D’altra banda, hi ha qui creu
que neix com a fruit de la contracció ma – alta “la meva alta”. De manera que,
el jo poètic construiria una imatge femenina des del respecte i l’elogi, fent
referència a les midons trobadoresques o a la dama stilnovista. I finalment,
podem trobar una altre interpretació, en la qual mahalta és una paronomàsia,
figura retòrica fònica que consisteix en l’alteració d’un fonema respecte a
l’adjectiu malalta, de manera que amb aquesta introducció del fonema s’obté un
misteri al nom de malalta.
Podem trobar diverses connotacions bíbliques en el
transcurs del poema, fen esment al déu cristià, per exemple a l’últim vers amb
“font” ja que és Déu qui ens dóna aquesta vida.
En el poema apareix destacablement el tòpic clàssic vita flumen, que mostra la vida com un
riu que flueix constantment i que mena fins al mor, que representa la mort, tot
i que també podem identificar el tempus
fugit, el temps transcorre com el riu corre i les vides se’n van.
En aquest poema apareixen diversos temes:
- - La
natura: presentat des dels motius de la natura que permeten confegir o
reflectir imatges com és el cas del riu, dels xiprers...
- - La
mort des d’un punt de vista positiu com una nova vida, l’antiga pàtria, la qual
és eterna i tranquil·la.
- - L’amor:
plasma un platonisme sentimental ja que és una relació distanciada, amb
harmonia espiritual però és impossible aquesta relació a causa de la situació
en la que es troben.
- - La
música: la música també té un paper important, ja que en el mateix títol ja ho
diu “cançó”, tot passa per aquesta, i és la que dóna placidesa, tranquil·litat,
serenor.
Avui escoltant a Llach he pensat que o qui devia ser Mahalta, i buscant-ho he trobat això. I he descobert que era un poema de Màrius Torres. Preciós el poema, i molt ben explicat el significat, gràcies.
ResponderEliminarHector.
estic molt d'acord amb t, en Lluis Llach canta amb una emoció que em penetra l'anima i el cor.
EliminarDeu meu no podria estar més dacord amb tu de veritat.
EliminarM'ha arribat al cor la cançó/poema.
És un gran poema i magnífica cançó. M'ha encantat l'explicació.
ResponderEliminarM'encantava el poema i ara molt més gràcies a tan detallada explicació ;)
ResponderEliminarbuscava el significat d aquest preciós poema, musicat per Lluís Llach, i m ha encantat l explicacio, moltes gracies.
ResponderEliminarAhir vaig parlar amb una treballadora d'un sanatori de sant Quirze Safaja.
ResponderEliminarEm va detallar que encara avui hi ha una habitació amb el nom de Màrius. Preguntant i preguntant va saber allà eN Torres hi havia viscut els seus darrers dies fins la mort.
Aquest matí he buscat un cassette gravat en directe d'un actuació d'en Llac. L'he escoltat i sentit. Ell diu que va morir en una sanatori lleidatà, però el poema, enigmàtic fins al final, m'ha dut fins aquí!!
Bon dia, Mahaltes i Mahalts del món
Carlos B.
ijodeputa
Eliminarijodeputa tu, respeta a la gente cabron
EliminarHijo de puta se escribe con hache jilipollas
Eliminarcalmese gente que estamos aquí para aprender y disfrutar del tito Màrius
EliminarAprended a escribir y después comentáis
EliminarGilipollas se escribe con ge suvnormal kabrom
Eliminarwannna break fromt he ads
EliminarSubnormal se escribe con Be y Carbon con C y N iliota
Eliminaridiota* ay dios mio quantas faltas que incultos
EliminarTambé es podria interpretar que la pàtria antiga del riu és el mar, d'ell s'evapora l'aigua que al ploure crea el riu.
ResponderEliminarRosa, tens tota la raò mai havia pensat en aquesta teoria. Gracies per compartir-la 😘
Eliminar