Marius Torres. Lorelei

Lorelei

“But our Love it was stronger by far than  the Love

of those who were older than we

-of many, far wiser than we.”

POE

Arralada en la carn i en els somnis. Tan clara, 12 (6+6) A

que tu sola tenies uns límits en l’impur 12 (6+6) B

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 12 (6+6) B

de sarments oloroses, fumejat com una ara 12 (6+6) A

dins meu! 2 c

Deia la Nit: -¿No sents la meva pau? 10 D

Vine, ja deslliurat del desig que t’irrita, 12 (6+6) E

al paradís dels somnis on el meu cor t’invita. 12 (6+6) E

Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau. 12 (6+6) D

I deia el Mar: - ¿No sents el meu cos que s’exalta, 12 (6+6) F

més profund en la joia sonora del combat? 12 (6+6) G

Inquiet en la fosca, vivament agitat 12 (6+6) G

igual que un llit d’amor... 6 h

-Negre mar, Nit més alta, 6 f

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç! 12 (6+6) I

O somni, ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes 12 (6+6)J

si a l’ombra tremolosa de les seves pestanyes 12 (6+6) J

trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís? 12 (6+6) I

Com una lira ronca, per la pluja de plata 12 (6+6) K

feien càlids arpegis les llargues mans del vent. 12 (6+6) L

¿Què salvava les flors al jardí? Mortament, 12 (6+6) L

les branques s’agitaven, dolorosa sonata 12 (6+6) K

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor. 12 (6+6) M

La nit era tot música. Les finestres obertes 12 (6+6) N

portaven, de les vastes avingudes desertes, 12 (6+6) N

aquella olor de terra de vent de la tardor 12 (6+6) M

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa, 12 (6+6) O

com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa... 12 (6+6) O

Mories poc a poc i et tornaves, cantant, 12 (6+6) P

una ombra que tenia la forma del teu cant. 12 (6+6) P

Aquest poema fou escrit per Marius Torres al 1938 quan era al sanatori.

El poema està format per set estrofes de quatre versos cadascuna amb l’excepció de la primera i la quarta estrofes que tenen cinc versos

Estan compostes per versos alexandrins amb una censura. Hi ha algunes excepcions com l’últim vers de la primera estrofa que està format per dos síl·labes, el primer vers de la segona estrofa el qual és decasíl·lab i l’últim de la tercera i el primer de la quarta que són hexasíl·labs.

Respecte a la seva rima, podem identificar que és consonant i irregular en el transcurs del poema: ABBAC-DEED-FGGH-FIJJI- KLLK-MNNM-OOPP.

El poema s’inicia amb una citació de Poe que diu: “Però el nostre amor va ser molt més fort que l’amor d’aquells que eren més grans que nosaltres –de molts, molt més savis que nosaltres”.  Gracies a aquest epígraf del poeta Edgar Alan Poe podem veure la influència d’aquest autor en Marius i l’admiració que li tenia. Allan Poe formà part del romanticisme i per tant, té característiques del moviment que també es poden relacionar amb la poesia de Marius com la inspiració en la bellesa per la poesia, l’ànima com a part immortal de l’home i la concepció del amor que podem veure en el poema Lorelei. Aquesta citació correspon al poema Annabel  Lee, on mostra un sentiment per sobre de la mort, de la mateixa manera que en Lorelei.

El títol Lorelei va referència al penya-segat Lorelei, a la part alta del Rhin, és un trajecte molt perillós ja que molts mariners han perdut les seves vides en aquest indret, és per aquest motiu que va néixer, d’influència grecollatina, la llegenda de Lorelei. Lorelei fou una dona traïda pel seu amant, aquest fet li causà tant dolor que va decidir posà fi a la seva vida en aquest penya-segat. Més tard, aquesta es transformà en una sirena que es situava en aquest lloc i es dedicava a conduir als navegants cap a la mort, a causa del rancor que tenia al seu amant traïdor.

Aquesta llegenda es pot relacionar directament amb el poema. D’altra banda Lorelei representa la dona-simbol, la dona ideal que atrau al jo poètic i a la vegada és un misteri que provoca l’atracció del poeta.

En la primera estrofa del poema el jo poètic descriu el seu estat físic i mental, presenta l’atracció que li produeix la dona, ja que parla d’un arrelament, una fixació profunda en la carn i en els somnis. Mostra com aquesta dona té la capacitat de penetrar profundament en ell, creant-li un fort desig i una forta passió, que alhora li provoca sofriments, ja que capta els seus deliris i crea una mena de foc en el seu interior, captivant-lo.

En la següent estrofa apareix una personificació de la Nit que conversa amb el jo poètic. Aquesta el convida a anar a ella, al paradís dels somnis, on trobarà la pau.

En la tercera estrofa s’introdueix el Mar que també es dirigeix al jo poètic aportant-li serenor i equilibri a la situació, però a la vegada s’exalta, ja que està agitat, fet que el compara amb la força del amor. Totes dues personificacions fan referència simbòlicament al amor, que el crida, ja que la sirena l’atrau cap a ell, cap a aquesta mort.

En la quarta estrofa el jo poètic es dirigeix al somni, expressant-li la poca importància que li dona al fet de ser enganyat, ja que aquesta atracció que sent per la dona és molt més forta que la seva consciència. En aquesta estrofa Marius Torres pretén mostrar la força de la passió amorós, la lluita entre l’instint i la raó, el somni i la realitat, i així mostrar la força d’aquest desig que el jo poètic sent cap a la dona.

Finalment, en les tres últimes estrofes mostra la situació que queda ja, després de deixar-se emportar per el desig i la incapacitat de controlar-lo, és a dir, com el jo poètic accepta la mort. És un cant melòdic de la vida i de la poesia; parla de les flors del jardí que el vent s’enduu, com la mort s’emporta la vida, relacionant-lo a la vegada amb els sons de la música. En la estrofa següent podem veure com relaciona la nit amb la música. Parla del vent que porta l’olor de la terra a la tardor, moment de la vida en el que ens aproximem a la mort, també el transcurs i l’aproximació cap a aquesta mort, transformant-se en un simple ombra que té la forma del seu cant i per tant, fet que el podem relacionar amb que tan sols queda un petit record de la seva vida.

Respecte a l’estructura del poema, el podem dividir en diferents parts: una primera part com a introducció que correspondria a la primera estrofa, una segona part que seria de la segona a  la quarta estrofa, moment en el que es debat en aquesta lluita entre la raó o l’instint, i una tercera part que la situaríem a les tres darreres estrofes on el jo poètic es decantaria per l’instint i per tant, mostra aquesta aproximació a la mort a causa de la seva passió amorosa.

En aquest poema podem veure com els sentits queden clarament representats: la vista (el foc, les flors), l’olfacte (l’olor de terra del vent de la tardor, les flors del jardí), l’oïda (tot música, càlids arpegis)... per tant hi ha una presencia sensitiva. A més també dóna molta importància al cromatisme amb vermells, blaus, negres...

En el poema destaquem la presència del tòpic llatí tempus fugit que fa referència al ràpid transcurs del temps, la seva fugacitat.

La temàtica d’aquest poema és molt diversa. D’una banda apareix la naturalesa, de la qual fa descripcions a fi de mostrar l’estat d’ànim i la situació, a més l’autor relaciona aquesta naturalesa també amb la música, fet que permet potencialitzar el correlat.  Un altre tema presentat és la mort, com un destí personal, de manera serena. I finalment, apareix el tema de l’amor. A Lorelei es canta la creació i la mort de l’amor passional, viscut en “aiguabarreig de deliris” i un món oníric.

Per tant, el tema principal és la presència, en l’interior del jo líric (“dins meu”) d’una barreja de deliris: passions, desigs, entusiasme, d’un amor apassionat, instintiu i inconscient produïts per una figura femenina. D’altra banda, mostra la dualitat amor/mort. 

Marius Torres. Canço a Mahalta

Canço a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels 12 (6+6) A

Fem el mateix camí sota els mateixos cels. 12 (6+6) A

No podem acostar les nostres vides calmes: 12 (6+6) B

ens espera una terra de xiprers i de palmes. 12 (6+6) B

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, 12 (6+6) C

sento, com si em seguís, el teu batec suau. 12 (6+6) C

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 12 (6+6) D

de la font a la mar – la nostra pàtria amiga. 12 (6+6) D

Aquest poema fou escrit per Marius Torres al 1937, moment en què ja portava un temps ingressat en el sanatori  i havia tingut l’oportunitat de conèixer a Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora de la sèrie que rep el nom d’aquest poema, Cançons a Mahalta. Aquesta sèrie juntament amb altres apareixen a partir d’una indagació del autor en la seva pròpia vida emocional i moral.

El poema està format per quatre estrofes de dos versos, és a dir, apariats els qual són alexandrins, de dotze síl·labes i que contenen una censura a la meitat del vers.

La rima és consonant (AABBCCDD)

La primera estrofa del poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta  impossibilitat d’unió i per tant, de l’amor impossible. Podríem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen.  A més, en aquest primer vers també apareix una personificació corren les nostres ànimes que fa referència a ells mateixos, a les seves vides. 

En el següent vers afegeix que fan el mateix camí sota els mateixos cels, aquestes paraules les podem identificar amb el fet que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la mort.

En la segona estrofa torna a fer esment a la dificultat d’unió de les seves vides a les que atribueix l’adjectiu de calmes promogut per la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, mitjançant el simbolisme amb una terra de xiprers i de palmes, fa encara més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.

Respecte als xiprers, representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. Aquest simbolisme ve degut a que els xiprers acostumen a estar en els cementiris. Les palmes tenen un sentit de benedicció, ja que foren utilitzades en l’arribada de Jesús, que celebrem a les processons de diumenge de Rams

Aquesta relació amb la mort la podem situar en dos àmbits: en les vides de tots dos, com ja he comentat però, també, a nivell general: per la quantitat de morts innocents a causa de la guerra civil.

En la tercera estrofa parla dels meandres que són les voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu.

Aquests poden simbolitzar les voltes que fa la vida, el seu trajecte. A això, el poeta afegeix colors com són els grocs de lliris, que són les flors decadentistes per excel·lència, i verds de pau, que plasma el verd com un color tranquil, que no excita com la tranquil·litat de les seves ànimes. El poeta continua explicant el que sent i és el que segueix el seu batec suau, és a dir, que d’alguna manera, tot i la impossibilitat de la unió del seu amor, ell el sent.

La quarta i última estrofa té una forta relació amb la tercera ja que continua explicant els seus sentiments. El poeta diu escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, amb la seva aigua, parla d’ella, de Mahalta, dels seus sentiments que segueix paral·lelament a l’autor i que també té inquietud per la dificultat d’aquesta unió i per l’aproximació a  la mort.

A l’últim vers mostra el transcurs que fa l’aigua: de la font al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, per tant, i la mar, on van a parar tots els rius i simbòlicament,  totes les vides, és a dir, la mort. Finalment, l’autor relaciona aquesta mar amb la nostra pàtria antiga, aquesta identificació està relacionada amb la vida que tots dos junts deixen enrere, tot el transcurs viscut fins al moment.

Podem identificar en el poema una relació entre l’estructura externa i l’interna. Primerament, podem dividir el poema en dues parts: les dues primeres estrofes plasmen la situació, relacionant el paisatge amb els sentiments del poeta mitjançant els simbolismes. (a causa d’aquest aspecte es podria considerar com una visió panteista, que consisteix en la identificació del paisatge amb els sentiments) i una segona part que correspon a les dues altres estrofes que mostren més intensament els sentiments del poeta.

Seguidament, podem relacionar els aspectes formals amb el contingut, ja que el reforça: la disposició dels versos alexandrins, agrupats de dos en dos, és a dir, apariats, suggereix els curs paral·lel dels rius, la imatge d’aquest amor impossible, és a dir, les vides  i l’absència d’encavalcament subratlla el ritme tranquil de les vides.

El poema està ple d’analogies, per tant, hi ha una continua metàfora i una forta presència del simbolisme amb el riu i la vida i la mort amb el mar, els xiprers...

El poema Canços a Mahalta mostra la impossibilitat d’una relació amorosa i la impossibilitat de viure junts.

En nom de Mahalta té diverses interpretacions: d’una banda pot fer referència a una reina medieval catalana, l’esposa del Comte d’Estopes, enterrada a la catedral de Girona, el nom de la qual podia agradar al poeta per l’encís fònic i la seva puresa i sonoritat d’acord amb aquest amor al que canta. D’altra banda, hi ha qui creu que neix com a fruit de la contracció ma – alta “la meva alta”. De manera que, el jo poètic construiria una imatge femenina des del respecte i l’elogi, fent referència a les midons trobadoresques o a la dama stilnovista. I finalment, podem trobar una altre interpretació, en la qual mahalta és una paronomàsia, figura retòrica fònica que consisteix en l’alteració d’un fonema respecte a l’adjectiu malalta, de manera que amb aquesta introducció del fonema s’obté un misteri al nom de malalta.

Podem trobar diverses connotacions bíbliques en el transcurs del poema, fen esment al déu cristià, per exemple a l’últim vers amb “font” ja que és Déu qui ens dóna aquesta vida.

En el poema apareix destacablement el tòpic clàssic vita flumen, que mostra la vida com un riu que flueix constantment i que mena fins al mor, que representa la mort, tot i que també podem identificar el tempus fugit, el temps transcorre com el riu corre i les vides se’n van.

En aquest poema apareixen diversos temes:

-    - La natura: presentat des dels motius de la natura que permeten confegir o reflectir imatges com és el cas del riu, dels xiprers...

-     - La mort des d’un punt de vista positiu com una nova vida, l’antiga pàtria, la qual és eterna i tranquil·la.

-     -  L’amor: plasma un platonisme sentimental ja que és una relació distanciada, amb harmonia espiritual però és impossible aquesta relació a causa de la situació en la que es troben.

-      - La música: la música també té un paper important, ja que en el mateix títol ja ho diu “cançó”, tot passa per aquesta, i és la que dóna placidesa, tranquil·litat, serenor.

Marius Torre. El combat dels poetes

EL COMBAT DELS POETES

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
Joan Sales

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts 12 (6+6) A
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer, 12 (6+6) B
en el combat obscur per la nostra remença 12 (6+6) B
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç. 12 (6+6) A

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa 12 (6+6) B
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç 12 (6+6) A
i paga, sota els dits implacables i forts, 12 (6+6) A
el vol de les sagetes amb la seva sofrença. 12 (6+6) B

Com més dur serà el braç i més potent el puny, 12 (6+6) C
els àgils projectils arribaran més lluny 12 (6+6) C
i serà més daurat el vi de la victòria. 12 (6+6) D

I del nostre esperit, distès igual que un arc, 12 (6+6) E
els versos volaran amb un impuls tan llarg 12 (6+6) E
que es perdran en el cel inútil de la glòria. 12 (6+6) D

Aquest poema te la mateixa estructura mètrica que l’anterior, es tracta d’un sonet, 14 versos organitzats de manera clàssica, és a dir, dos quartets i dos tercets, d’art major i rima consonant en una estructura de: A B B A / B A A B / C C D / E E D. Els versos són alexandrins francesos, amb dos hemistiquis (6+6) i amb cesura.

El combat dels poetes presenta el tema de la lluita del poeta en l’acte de creació artística, per tant podem veure la concepció poètica de l’autor com un combat en el que hi ha una identificació de l’anima o esperit amb “la corda dolorosa que es torç” i paga, amb el seu sofriment, el “vol de les sagestes”, la culminació de tot l’esforç.

A l’inici del poema trobem l’epígraf de Joan Sales, “Què esperes, esperit distès igual que un arc?”. Marius Torres va conèixer a Joan Sales a través de la seva amiga del sanatori, Mercè Figueres, ja que era company de treball de la seva germana Esperança, a les oficines d’ensenyament de català a la Generalitat, era escriptor, traductor i editor. Joan Sales i Marius Torres  es coneixen a primers de desembre de 1936. Tenen poques ocasions de  compartir converses, però mantenen una intensa relació epistolar, un dels principals temes de la qual és la creació poètica (tema que apareix en aquest poema) i, més en concret, els comentaris de l’obra de Marius Torres. Les opinions de Joan Sales seran de gran ajut en el procés de creació de l’obra de Marius Torres, serà per tant, la persona que impulsa a Torres en aquesta creació i fa conèixer la seva poesia. En aquest epígraf de Joan Sales, trobem una pregunta retòrica que fixa la imatge de tot el poema, i en la que trobem la resolució en l’últim tercet. Fa referència a les expectatives de l’esforç de la creació artística, a què esperen els poetes al escriure les seves obres.

En el primer quartet es dirigeix als poetes, comparant-los amb l’arquer que s’aixeca entre els morts en un combat i que segueix lluitant per la salvació. En aquest primer quartet ja trobem alguna de les analogies que apareixen a lo llarg del poema, com “tibar l’arc” que es refereix a treballar la llengua. En el segon quartet  segueix dirigint-se a aquests arquers o sagitaris, es a dir, als poetes. En aquest cas els hi diu que “dobleguin la seva ànima”, volent dir que extreguin els seus estats interiors en el moment de crear la poesia. En els últims tres versos del segon quartet trobem la relació que hi ha entre l’esforç del sagitari en agafar l’arc i tibar les cordes amb l’esforç del poeta en la creació artística. El tema de l’esforç te una gran importància per l’autor, ja que en el propi combat de Marius Torres per la creació artística apareix el paper fonamental de la forma en el pas d’un document privat (on pots expressar igualment els teus sentiments com en la poesia) a una obra artística pel públic. Per tant, per l’autor, la obra artística s’aconsegueix amb esforç, tal i com ho reflexa amb aquests arquers i sagitaris dels dos primers quartets. En aquest segon quartet també trobem un seguit d’analogies, com poden ser els “sagitaris damnats”, referint-se a l’esforç de la creació i la recerca d’objectius d’aquests poetes, “doblegar l’ànima”, referint-se a extreure els estats interiors, i la “corda” es refereix a l’anima. Per tant, en aquests dos quartets trobem la presentació general que fa l’autor de la seva concepció de la creació poètica, referint-se a poetes com arquers que s’esforcen.

En els dos tercets trobem la resolució dels dos primers quartets, es a dir, que és allò que succeirà si es treballa amb aquest esforç esmentat. En el primer tercet el poeta ens diu que quanta més força i esforç tinguin els arquers en llençar els seus projectils més glòria aconseguiran, es a dir, que quant més esforç tinguin els poetes els seus versos (=projectils) tindran més transcendència i aconseguiran “el vi de la victòria”. Aquest vi de la victòria fa referència a la beguda que es donava als antics guerrers  al guanyar una lluita, i per tant, a la glòria de la obra d’un poeta, es a dir, al reconeixement d’aquesta obra per part del públic. En l’últim tercet trobem la culminació de tot el poema, en el primer vers hi ha una relació directe amb l’epígraf, on apareix el concepte “d’esperit distés igual que un arc”, es a dir, l’esperit preparat que ha seguit l’esforç esmentat anteriorment, aconseguirà fer volar aquests versos. Però, després de tot el poema en el que l’autor insisteix amb aquesta preparació i esforç i promet aquest “vi de la victòria”, ens trobem amb l’últim vers del poema que fa un trencament del desenllaç de tota la situació, dient que aquests versos es perdran en “el cel inútil de la glòria”, es a dir, que aquest “cel de la glòria” en el que s’haurien de perdre seguint el sentit comú del poema, es transforma amb un “cel inútil”, ja que un cop el poeta no hi es, per molt que la seva creació sigui present, ell no hi serà i per tant aquesta posteritat, eternitat i el passar a la història deixen, d’alguna manera, de tenir sentit. Per tant trobem una resolució de la inutilitat del “cel de la glòria”.

Aquest poema exemplifica dos trets essencials del discurs líric del poeta. En primer lloc presenta una estructura analògica com a eix vertebrador, en la que apareix un joc d’analogies, relacionant els poetes amb arquers, la corda amb l’ànima, els projectils amb versos, doblegar l’anima amb extreure estats interiors i tibar de l’arc amb treballar la llengua. En segon lloc trobem l’ús del llenguatge dels sentits en forma d’imatges sensuals, sobretot visuals, es a dir, que crea escenes a partir d’imatges visuals: poeta arquer dreçant-se entre els morts, tibant el braç i fent volar els projectils.  A més, en el títol podem també percebre el sentit del poema, amb la paraula combat l’autor es refereix a la lluita per la creació artística dels poetes. El motiu de l’elecció del combat també el trobem amb la seva situació personal, l’esperit bèl·lic subjacent en el clima de la guerra civil, i el propi combat personal contra la malaltia.

En el poema trobem comparacions (“Poetes, com l’arquer...”), tot un seguit d’analogies ja esmentades i hipèrbatons (“els àgils projectils arribaran més lluny”). Per últim cal esmentar el tòpic literari que apareix en l’últim tercet del poema i per tant en la resolució, que es el tòpic de l’Ubi sunt? És un dels tòpics literaris associats amb el tems, consisteix en una pregunta retòrica que fa referència al destí dels grans personatges del passat que han mort. Es vol destacar el caràcter transitori de la vida humana i la vanitat de les coses d'aquest món, per tant podem relacionar-ho amb el significat de l’últim tercet, ja que “el cel inútil de la glòria” fa referència a allà on van les obres reconegudes dels poetes     que s’han esforçat però que en realitat amb el temps i la mort no tindran cap sentit per a aquests poetes.

Marius Torres. En el silenci obscur...

En el silenci obscur…

“La musique souvent me prend comme une mer!”
Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes 12 (6+6) A
que tanca l'Univers en el meu esperit, 12 (6+6) B
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit, 12 (6+6) B
puja fins als estels el perfum de les roses.- 12 (6+6) A

Ella, divina música!, en el meu cor petit 12 (6+6) B
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses, 12 (6+6) A
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses, 12 (6+6) A
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit. 12 (6+6) B

Com les algues que avancen en el pit de les ones 12 (6+6) C
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones, 12 (6+6) C
jo vaig música endins, voluptuosament. 12 (6+6) D

I mentre el món es perd, adormit a la platja, 12 (6+6) E
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge 12 (6+6) E
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent. 12 (6+6) D

Aquest poema de Marius Torres es un sonet, 14 versos organitzats de manera clàssica, és a dir, dos quartets i dos tercets, d’art major i rima consonant en una estructura de: A B B A / B A A B / C C D / E E D. Els versos són alexandrins francesos, amb dos hemistiquis (6+6) i amb cesura.

Per començar, cal esmentar el significat de l’epígraf del inici del poema, la traducció del qual és: “La música em porta sovint com la mar!”. Es tracta d’un vers del poema “La música” de Les flors del mal, de Baudelaire. Aquest llibre és una recopilació de poemes del poeta francès, que marca el començament d’un nou moviment literari al segle XIX, el simbolisme, del qual Torres rep gran influència. El poema “La música” relaciona la sensació que li provoca la música amb el mar, al igual que fa Marius Torres en els tercets d’aquest poema.

En el primer quartet, l’autor descriu la situació en la que es troba, de nit i amb els ulls tancats, i la sensació que la música li provoca, capaç de fer-li cabré la immensitat dins seu (l’Univers) . En l’últim vers d’aquest primer quartet trobem  la correspondència de música=rosa, típica en la tradició simbolista, per lo que podem veure que Torres relaciona “el perfum de les roses” amb la sensació que li provoca aquesta música, pujant “fins als estels” de l’Univers que la música mateixa fa cabre dins seu.  En el segon quartet, el poeta continua idealitzant aquesta música, divinitzant-la, i torna a fer referència a la grandesa d’aquesta comparada amb l’esperit i el cor de l’autor, però tot i aquesta diferència de grandesa, la música es capaç d’entrar al seu cor i el trasllada a un món metafísic, lluny del món real (dels Nombres i les Coses) i no tant sols li provoca satisfacció, sinó que es capaç de fer-lo arribar a oblidar la situació dolenta que ell viu, el porta fins l’oblit. En aquests dos quartets podem observar la situació general, allò que ell sent al tancar els ulls i escoltar la música. A continuació, en els tercets, trobem la relació directa amb l’epígraf del poema, ja que compara la relació que aquesta música li produeix amb el mar. En el primer tercet trobem la relació que l’autor estableix entre la música i els ritmes del mar i les ones, i en l’últim tercet contraposa el món real (la platja),  que es perd i s’allunya d’ ell, amb el món on la música el transporta, el fons del mar. Aquest fons del mar és símbol d’immensitat, com la música, que a l’escoltar-la es transportat a aquest món aïllat al qual fa referència durant tot el poema.

En el poema trobem diferents figures retòriques, com sinestèsies (“silenci obscur”), metàfores (“el perfum de les roses”), hipèrboles (“fa cabre l’infinit”), comparacions (“Com les algues que avancen...”), i personificacions (“el món es perd”).

Per tant, aquest poema reflecteix la sensació que li produeix al “jo líric” la concentració del seu esperit en la música, un dels temes més importants de la poesia de Marius Torres.

Josep Carner. Bestiari. El fènix. Les formigues

BESTIARI. JOSEP CARNER

Les formigues i El fènix corresponen a un mateix volum: Bestiari (1964). Aquest volum correspon a la última etapa de la poesia de Carner, després de publicar Poesies (1957). És un simple afegit i és poc valorada dintre de les seves obres.

És un volum de cent cinquanta-quatre poemes en els quals apareixen els animals ordenats alfabèticament: de les abelles fins a la zebra.

En aquest volum els animals esdevenen la forma de pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. Per arribar a això, utilitza el joc de paraules, la dicció i els recursos retòrics.

L’objectiu de Carner, per tant, és fer arribar un missatge mitjançant al·legories amb animals.

EL FÈNIX

La gent antiga d’Egipte    7 -

em creia l’ocell més bell,   7a

el que mai no moriria,   7-

el sol mateix, fet ocell.   7a

Qui-sap-la gent m’invocava   7-

en un temple tot daurat;   7b

ells deien: - Si mor un dia,   7-

tornarà ressuscitat-.   7b

Mai ningú pogué sotjar-me   7-

ni topar-me en un cantó;   7c

i és que s’havia fet córrer   7-

que era existent, i no en só.   7c

Ara m’esmenta un poeta  7-

quan ja no es parla de mi.   7d

Potser jo, si us el creguéssiu,   7-

arribaria a existir.   7d

El fènix és un poema format per quatre estrofes de quatre versos heptasíl·labs.

La rima és consonant en els versos parells i lliure en els versos senars.

El jo poètic és presentat com el fènix. És un jo poètic intel·lectualitzat i de ficció. En l’ultima estrofa podem veure com Carner parla en tercera persona d’ell mateix, com el poeta que l’esmenta. Ambdós aspectes, són trets característics de l’autor.

La primera estrofa parla del fènix com un ocell immortal i que ha existit sempre. En l’últim vers d’aquesta estrofa apareix una metàfora d’aquest ocell amb el sol, com allò etern, que ha existit sempre.

En la segona estrofa parla de la llegenda de l’au fènix. Aquesta explkica que l’ocell quan moria podia renéixer de les seves pròpies cendres.

En la següent, la tercera, el Fènix explica que mai ningú l’havia pogut veure però com parlaven d’ell, el tenien present i així el feien viure.

I per finalitzar, a l’última estrofa Josep Carner continua el joc de paraules. Explica des del jo poètic de l’au fènix que ara que ja no parlen d’ell, que no mantenen viva la seva essència, Josep Carner, en la figura del poeta, el recorda i aquest record produeix de nou que l’essència del fènix torní a existir.

Carner estableix en el poema una relació entre la poesia i la realitat. El fènix existeix perquè es creat pel poeta, per tant, el fènic encara té possibilitats d’aconseguir el seu gran desig, que no és altre que el d’existir, gràcies al poeta i a la seva literatura que fa arribar de nou, el record a la gent.

Aquest poema es pot interpretar en l’àmbit humà com el fet que els éssers quan parlem d’un fet, el tenim present, per tant el recordem, però a mesura que transcorre el temps, determinats fets o aspectes s’obliden i, per tant, es perden, de la mateixa manera que el record que provoca l’existència de l’au fènix.

LES FORMIGUES

-Més que molta gent que tresca,   7-

som poble civilitzat;   7a

sota terra o entre fustes  7-

vivim en comunitat.   7a

Als mascles se’ls veuen ales,   7-

prestigis poc duradors;   7b

d’ales gaudeixen les reines…   7-

fins que ja se’ls hagin fos.   7b

En terra com entre fustes,   7-

duent ales o minvats,   7c

som, en lloc d’incerta colla,   7-

països organitzats;   7c

tenim –bo i dissimulant-ho   7-

als estúpids, als dolents-   7d

col·legis per a xicalla   7-

I magatzem d’aliments.   7d

Si hi ha sol, fem passejades   7-

i, si plou, restem al cau:   7e

no podríem viure sense   7-

terra amiga ni cel blau.   7e

El fènix és un poema format per cinc estrofes de quatre versos heptasíl·labs.

La rima és consonant en els versos parells i lliure en els versos senars.

En la primera  estrofa el jo poètic explica la manera en la que viuen les formigues, les quals viuen en comunitat, com un poble. Respecte els ésser humans, podem comprovar que la manera de viure és la mateixa, en civilitzacions.

En la segona estrofa parla dels diferents tipus de formigues que hi ha: els mascles, els quals tenen ales, les quals no duren per sempre. La relació que es pot estimar en l’àmbit humà d’aquest aspecte és la possessió i  carència de llibertats, d’ales, en alguns moments. També fa esment de les formigues reines, les quals en algun moment també perden aquestes ales, de la mateixa manera que hi ha homes poderosos, importants que en un determinat moment de la seva vida deixen de ser-ho.  Aquesta poca durabilitat de les ales és expressada mitjançant una metàfora: “prestigis poc duradors”.

En la tercera estrofa explica com independentment d’on visquin i si tenen o no ales, és a dir, del tipus que siguin, formen part de la comunitat organitzada, fet que es pot transportar a l’àmbit de la condició humana, on cada persona és diferent però tots en formen part de la comunitat.

En la quarta estrofa torna a fer esment als diferents tipus de formigues, i en la seva interpretació de persones.

Finalment, la cinquena estrofa fa referència a les actituds que tenen les formigues davant el mal, que resten al cau, i el bon temps que surten a passejar. A nivell dels homes podem interpretar que mostra la forma en la que actuen davant els bons moments, avançant, i vers als mals moments, en els que es queden estancats.  

Aquesta estrofa finalitza mostrant la necessitat, tan per part de les formigues com per part dels homes, de tenir terra i cel per poder viure.

El tema del poema és la vida de les formigues com a metàfora de la dels ésser humans. 

Josep Carner. Si em vaga. Lleialtat

SI EM VAGA...

Viuré, si em vaga encar de viure, 8 -

supervivent d’un cant remot. 8 a

Viuré amb la cella corrugada 8 -

contra les ires, contra el llot. 8 a

Viuré dreçant-me com un jutge, 8 -

només mirant, sense dir mot, 8 a

com la paret en el seu sòtol, 8 -

com una pedra en el seu clot. 8 a

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia(1957). Absència es un volum incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes son presents a la situació personal de Carner i els títols d’aquestes poemes retraten aquesta situació (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.

Pel que fa al poema Si em vaga..., es tracta d’un pariat format per quatre estrofes de dos versos cadascuna. Els versos son octosíl·labs d’art menor i amb rima consonant en els versos parells i lliure en els versos senars. Les dues primeres estrofes són la introducció a la situació que viu el poeta, i així dons, en la primera estrofa se’ns presenta com “un supervivent d’un cant remot”, es a dir, que ell es sent supervivent d’aquell passat joiós de la seva terra, i que mentre pugui aferrat a aquest passat. En la segona estrofa ens diu que viurà de mala manera, sense estar d’acord amb allò que esta passant i que seguirà malgrat les adversitats (“contra les ires, contra el llot”). En les dos últimes estrofes l’autor ens retrata l’actitud que ell ha pres davant aquesta situació retratada en les dues anteriors. Ell observarà, l’única opció que li queda es observar una realitat que no li agrada i es quedarà quiet veient-la passar des de la llunyania.  Les figures retòriques que cal destacar en aquest poema són la anàfora (Viuré, Viuré...), on podem comprovar la fidelitat de l’autor que, tot i sentir-se rendit per la situació, mai deixarà de viure i lluitar per Catalunya, tot i que les adversitats siguin dures ell “viurà”. Per altre banda trobem la comparació, en tota la darrera estrofa, comparant aquesta actitud d’observació amb elements immòbils com la paret o la pedra, i per últim, la metàfora que utilitza al referir-se a aquell  passat que ell havia viscut, sentint-se “supervivent d’un cant remot”.  El títol fa referència al primer vers del poema i també a aquesta voluntat de l’autor de seguir lluitant si encara pot o vol. Per últim, cal afegir que aquest poema, amb pocs versos esdevé una autèntica declaració de principis, s’hi apunta el contrast entre la fidelitat i la solitud i l’autoconvenciment des de la distància. L’autor critica una situació inabordable i tot presentat des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i un cant ja remots, d’una Catalunya que ja no es seva.

LLEIALTAT

El seny és esmussat, l’ull es desmenja 10 A

de l’esblaimat dibuix de l’aparent; 10 B

enllà de ma finestra indiferent 10 B

s’arroseguen les esmes d’un diumenge. 10 A

Que vanament aquell tapís no penja! 10 A

El cos suau, la cara resplandent 10 B

apaguen, en final desvagament, 10 B

la deesa que riu i la que es venja. 10 A

Ans que la nit final em sigui a punt, 10 C

al fatídic avui tombo la cara; 10 D

tan envilit, em sembla ja difunt. 10 C

I un nou esclat de fe m’anima encara, 10 D

i torno, cor batent, a la llum clara 10 D

per galeries del record profund. 10 C

Aquest poema el trobem en el volum d’Absència, un volum escrit l’any 1957, durant la seva etapa de maduresa, després de realitzar els darrers anys una tasca de revisió i relectura de les seves obres, un procés iniciat amb Nabí (1941) i culminat amb Poesia(1957). Absència es un volum incorporat a Poesia, un recull de 40 poemes sobre la pròpia experiència de l’exili i d’allò que sent. Els temes son presents a la situació personal de Carner i els títols d’aquestes poemes retraten aquesta situació (De lluny estant, Lleialtat, Si em vaga...). Son poemes escrits des del record i la nostàlgia i utilitza una sèrie d’imatges recurrents sobre impressions de l’exili i la impossibilitat de retorn.

Pel que fa al poema Lleialtat, es tracta d’un sonet, format per dos quartets i dos tercets amb versos decasíl·labs i rima consonant d’art major amb el següent esquema mètric: A B B A/ A B B A/ C D C / D D C.  Els dos primers quartes ens presenten una realitat dolorosa. En la primera estrofa l’autor ens diu que es vol desentendre d’una realitat que ja no li ofereix res, el seu seny es reduït i la seva perspectiva es desentén de la realitat, una realitat que es un “esblaimat dibuix de l’aparent”, es a dir, deformada per aquest passotisme que ens vol fer entendre l’autor i també una realitat que, més enllà del punt on es troba l’autor ara (“ma finestra indiferent”) en temps passat va ser bona, en la que “s’arrosseguen les esmes d’un diumenge”, es a dir, on els coratges i virtuts del passat han quedat deformats.  En la següent estrofa ens segueix insistint en aquesta situació, afegint que no es una situació que s’hagi produït envà i que no afecti, sinó que totes aquelles coses bones que hi havia abans han desaparegut deixant pas allò dolent. Pel que fa als dos tercets, ens presenten altre cop l’actitud que prendrà l’autor davant aquesta situació. En el primer tercet ens mostra una actitud pessimista, de decaiguda davant la realitat, dient que abans de morir deixarà d’afrontar el destí i donarà per perduda la situació, que de tant dolenta que és ja no li troba sortida. En l’últim tercet arriba la conclusió del poema i el posicionament que pren l’autor definitivament, després de la decaiguda i de pensar que ja no val la pena seguir lluitant, ens diu que la fe torna a venir-li i torna a sentir esperança al pensar en aquell record, en les esmes d’aquell diumenge i en un passat al que ell no vol donar l’esquena. El títol d’aquest poema ve donat per la declaració de principis que l’autor torna a transmetre a través d’aquest poema. En base a l’última estrofa podem veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment de lleialtat cap a Catalunya. En el poema podem distinguir varies figures retòriques: personificacions (“seny esmussat”, “ull es desmenja”, “finestra indiferent”..), metàfores (“les esmes d’un diumenge”, “la nit final”), hipèrbatons (“al fatídic avui tombo la cara” “un nou esclat de fer m’anima encara...)...

Aquests dos poemes del volum d’Absència recollits a l’antologia reflecteixen la vivència d’exili de Carner i el seu malestar per  la situació de Catalunya, i tot i mostrar-nos una visió pessimista i amb un cert patetisme també ens mostra l’esperança i la fidelitat que sent cap a la seva terra.